El món acomiada al papa Francesc, mort als 88 anys, després de més d'una dècada al capdavant de l'Església Catòlica. La seua mort marca la fi d'un papat inèdit: el primer d'un jesuïta, el primer provinent d'Amèrica Llatina, i un dels més esperançadors i, alhora, més polèmics de la història recent. Jorge Mario Bergoglio, triat en 2013, es va proposar transformar una institució colpejada per escàndols, allunyada del poble i enfrontada als reptes del segle XXI.
Una elecció inesperada
El conclave de 2013 va triar a Bergoglio en un context de crisi i incertesa, després de la renúncia de Benet XVI. Des de la seua primera aparició al balcó de Sant Pere, el nou papa es va distanciar de l'estil tradicional: va demanar oracions per ell abans de beneir al món i va optar per viure en una residència comuna en lloc del Palau Apostòlic. El seu nom papal, Francisco, ja indicava una voluntat de canvi: com el sant d' Asís, va voler una Església humil, pròxima als pobres i compromesa amb la justícia.
Reformador entre resistències
Durant el seu pontificat, Francisco va emprendre una ambiciosa agenda de reformes internes, entre elles la reorganització de la Cúria Romana i la cerca de major transparència financera. El papa es va enfrontar a fortes resistències dins del mateix Vaticà. Francisco es va posicionar també respecte a diversos temes que l'extrema dreta, representada per figures com Donald Trump als Estats Units o Javier Milei a l'Argentina, agrupa sota la denominació de "agenda woke".
Tot aix, va aconseguir avanços notables, com la creació del Consell de Cardenals (l'anomenat C9) per a assessorar el pontífex, i la promulgació de noves normatives per a combatre els abusos sexuals a l'Església. El motu proprio Vós estis lux mundi, aprovat en 2019, va establir mecanismes de denúncia obligatòria i responsabilitats concretes per als bisbes que encobrien estos crims.
Obertura social i pastoral
Francisco serà recordat pel seu enfocament pastoral més que doctrinal. La seua famosa frase "Qui soc jo per a jutjar?" en referir-se als homosexuals en 2013 va marcar un abans i un després en l'actitud de l'Església cap a les persones LGTBIQ+. Encara que no va modificar la doctrina oficial, va promoure una mirada més inclusiva i humana.
També va advocar per un major protagonisme de les dones dins de l'Església, nomenant per primera vegada a dones laiques en càrrecs de responsabilitat en la Cúria i obrint el debat sobre el diaconado femení. Quant al celibat sacerdotal, va expressar la seua disposició a revisar-lo, especialment en zones on escassegen els sacerdots, com l'Amazònia.
Des de l'encíclica 'Laudato Si', en la qual va urgir una "conversió ecològica" enfront de la crisi climàtica, fins a 'Fratelli Tutti', on va defensar la fraternitat universal i va denunciar el populisme, el papa va mostrar una sensibilitat aguda cap als temes contemporanis. Va ser una veu crítica contra el neoliberalisme, la desigualtat i els abusos de poder, la qual cosa li va guanyar tant admiració com enemics.
Pau com prioritat
Francisco va ser un dels líders mundials més ferms en la seua condemna de la violència bèl·lica. En els seus últims anys, va qualificar l'ofensiva israeliana a Gaza com un "genocidi", una declaració que va provocar tensions diplomàtiques però reflectia la seua convicció moral. La seua postura contra l'ocupació i els bombardejos va ser clara, directa, i li va valdre dures crítiques, fins i tot des dels EUA, on va arribar a enfrontar-se públicament amb Donald Trump per la seua política migratòria i el seu suport incondicional a Israel.
A Ucraïna, va mantindre una postura igualment coherent, criticant la invasió russa i exigint un alt al foc immediat. Per a Francisco, la guerra era "sempre una derrota". No va buscar ser àrbitre geopolític, sinó consciència ètica: una veu que, incòmoda per a molts, posava a les víctimes en el centre del relat.
Entre llums i ombres
El llegat de Francisco no està exempt de controvèrsies. El seu passat a l'Argentina, durant la dictadura militar, va ser objecte de debat, encara que posteriorment es va convertir en un fort defensor dels drets humans. Dins del Vaticà, el seu estil directe i reformista va provocar tensions amb sectors que ho acusaven "d'afeblir la doctrina" o "polaritzar" a l'Església.
A més, moltes de les seues iniciatives van quedar a mig camí. Francisco va trobar límits estructurals i culturals que li van impedir implementar plenament la seua visió. El seu pontificat va mostrar que un papa reformista pot impulsar el canvi, però no imposar-lo sense consens dins d'una institució que es mou amb temps i regles pròpies.
Un llegat d'humanitat
Si bé no va ser un revolucionari total, sí que va ser un papa que no va témer posar el dit en la nafra, denunciar la hipocresia institucional i demanar perdó pels pecats de l'Església.
Malgrat tot, la imatge d'un papa pròxim, que viatjava en xicotets cotxes, es reunia amb presos, refugiats o víctimes d'abusos, i que preferia la misericòrdia al càstig, quedarà gravada en la memòria col·lectiva. El seu pontificat no va ser el de la perfecció, sinó el de la cerca constant de reforma de la institució més antiga del planeta.
Amb la seua mort, s'obri una nova etapa a l'Església Catòlica. El futur pontífex heretarà tant les reformes inconcluses com els debats oberts per Francisco. Però pocs dubten que l'argentí va marcar una època. En paraules del mateix Bergoglio: "Preferisc una Església accidentada, ferida i tacada per eixir al carrer, que una Església malalta per tancar-se".