Un inici quasi sense voler-ho els ha dut a 30 anys de trajectòria. Juan Carlos Garés, Chema Cardeña i David Campillos són les cares que fan possible Arden Producciones, una de les companyies contemporànies més longeves i dinamitzadores de l’escena a València. Parlem amb Garés per repassar la seua trajectòria, des d’ixe teatre compromés que impulsen en cada producció fins a què suposa la Sala Russafa, i descobrim quin és el secret per haver pogut bufar els ciris en un sector tan fràgil com és el teatre.
Com naix la companyia?
L’any 95 hi hagué una xicoteta o gran confluència astral, perquè realment va ser un moment d’explosió, de formacions, de crear estructures. Possiblement perquè era un moment de canvi, veníem d’un teatre independent bastant fràgil que era heretat del teatre universitari dels 70, i crec que és llavors quan una part de la professió que ja començava a consolidar-se, veiérem la necessitat de crear estructures. La nostra, en concret, va ser d’una manera un poquet casual o inusual. Chema Cardeña i jo teníem una formació teatral prèvia, i arran d’un esborrany d’una obra de teatre que va escriure Chema i va pensar que la podíem fer entre els dos, va sorgir tot. Això, i una casualitat, una anècdota molt divertida: teníem certa similitud, ens assemblàvem, la gent ens confonia. A mi em deien Chema Cardeña, i a Chema li deien Juan Carlos Garés (riu). Aquella primera obra de teatre, 'La estancia', és la que ens va "obligar", entre cometes, a crear una estructura empresarial per poder posar-la en marxa, fer la producció, i formà part d’una trilogia de teatre clàssic que ens ha portat tres dècades d’activitat ininterrompuda.
M’imagine que els inicis foren durs…
Clar, qualsevol inici és complicat i mai és senzill, sobretot si tens la pretensió de tindre una continuïtat, que no siga una cosa efímera. Però en aquell moment, realment estava quasi tot per fer. Als anys 90 s’estava materialitzant el que seria el germen d’un sector professional que, després de tres dècades, ha evolucionat, s’ha cohesionat i, sobretot, s’ha diversificat moltíssim. Però, com qualsevol inici, és complicat, perquè comences sense diners públics, amb recursos propis, i sobretot havent de demostrar que realment el teu projecte és seriós i té visió de futur. Trenta anys després, ja hi ha unes línies que poden crear referents per a noves formacions o nous projectes escènics que vagen posant-se en peu.
A quines línies et referixes? A més suport institucional o a exemples de companyies?
En estes tres dècades hem pogut crear certes pautes de relació per poder dinamitzar els diners públics. Hi ha estructures que poden canalitzar ixos nous inicis. La cultura sempre és molt fràgil, molt vulnerable, i depenent de l’època hi ha més o menys incentius. Les apostes de les administracions varien, no són homogènies ni regulars. Ara tenim companyies veteranes que han ajudat a consolidar una estructura més continuada, amb una oferta de treball interessant per al sector professional. Ja hi ha ixos referents, tant en companyies com tu apuntaves com en ajudes.
En la gala que celebràreu pel 30 aniversari, reivindicàveu que ha faltat un poc de suport institucional. Com està ara mateix ixa situació?
El sector de la cultura és fràgil, i en particular les arts escèniques ho són encara més, i tenen diferents tractaments segons el moment cultural. Depenent del moment sociopolític o econòmic, hi ha un tractament completament diferent. Ara mateix no és alié a ixa vulnerabilitat. Aconseguir una relació estable entre una administració pública i un sector privat a la nostra comunitat és poc menys que una missió impossible. Cal estar treballant amb les administracions de forma constant, és esgotador començar de zero amb qualsevol canvi en les administracions. I ara, no ha sigut diferent. Hi ha hagut un canvi sense una línia molt clara d’inici quant a política cultural. Crec que és necessària ixa conversa, ixa relació i comunicació constant amb les administracions. Perquè els que dirigixen les polítiques estructurals, amb qualsevol xicotet o gran canvi en l’administració, suposen un nou inici. D’ací naix l’associacionisme.
En estos 30 anys heu creat 45 espectacles. Com ha evolucionat esta producció?
Ha evolucionat sobretot a nivell d’organització, perquè evoluciones com a equip de treball. Precisament este és un dels petits secrets per a la continuïtat: l’equip. Ixe equip ha anat canviant. Però nosaltres ens vam marcar des del principi, amb aquella obra de què parlàvem, 'La estancia', que iniciava la trilogia de teatre clàssic europeu, una línia en què ens venia de gust incidir, i hem vist moltes variants, també algunes excepcions, però hi ha una línia base a Arden que és la recreació clàssica amb la qual vam començar i que hem mantingut fins hui. Realment han sigut tres dècades d’investigar al voltant de la recreació històrica. Jo ja tenia una preparació de 10 o 12 anys en el terreny de la producció, i Chema Cardeña escrivia i cada vegada ha escrit millor, per la qual cosa s’ha consolidat com un dels autors referents valencians. Esta simbiosi, esta fórmula autor-producció, ens ha permés aprofundir en eixa línia. Ens venia de gust contar històries des del passat, emmarcant-les en diferents moments de la nostra història o de la Història, amb majúscula, però per parlar del que ens està ocorrent hui. I eixa línia de recreació històrica és la que hem mantingut. Ho hem fet amb moltes ramificacions, perquè ens ha agradat col·laborar amb altres companyies, fer coproduccions, processos d’investigació... però la línia troncada de la companyia continua sent la recreació històrica, és on ens sentim còmodes i pensem que encara hi ha molt per contar.
Vos heu deixat algun tema al tinter?
Sense cap dubte. Hi ha molts temes encara per explorar que ens encantaria continuar o iniciar. Però és veritat que des d’aquella trilogia de teatre clàssic europeu, amb la qual vam fer un xicotet homenatge al classicisme francès, a l’època isabelina o al Segle d’Or espanyol, fins a l’última trilogia que hem desenvolupat, la de la Memòria, centrada sobretot en el feixisme del segle XX, ha plogut molt i hem tocat molts pals. Però sempre, com dic, sense perdre de vista que la nostra pretensió és parlar de la nostra actualitat, de la nostra realitat. Sense reflexió, nosaltres no entenem el fet escènic. Ens agrada, a banda d’entretenir o divertir i emocionar el públic, convidar-lo amb les nostres obres a una petita reflexió. Crec que tota producció d’Arden és susceptible de crear un debat després de la funció i una gran xarrada del que acaben de veure des del punt de vista de l’espectador. És una cosa que nosaltres hem provocat, que el públic puga parlar després, canviar parers, debatre. Crec que ixa funció de les arts escèniques, del teatre en concret, és fonamental. L’entreteniment és necessari, però també provocar debat. És fàcil perdre espectadors i guanyar adeptes és una tasca de treball rigorós i constant. Per això la nostra línia sempre ha sigut entretenir des de la comèdia o el drama, però sempre suscitant el debat.
Creus que ha sigut arriscat apostar per este tipus de teatre?
Jo crec que l’entreteniment pur i dur és tan lícit com tot l’altre. El que passa és que nosaltres hem volgut també acompanyar-lo de conceptes, de trames, de contar històries que puguen suscitar o provocar que al públic se li moguera alguna cosa per dins i tinga després la necessitat de parlar del que ha vist. Ixe és un dels nostres objectius. Pot conviure amb l’entreteniment més lleuger.
En la companyia sou tres socis, tu, Chema Cardeña i David Campillos. Què aporta cadascú?
Hem aconseguit tindre un equip, un nucli dur, però hi ha molta més gent. Cadascú ens hem anat especialitzant, ixe va ser un dels objectius quan iniciàrem Arden. Des del primer moment, Chema es dedicà a fer les propostes textuals de les obres, a crear els textos dramàtics. Jo a dedicar-me a la part de producció, a buscar finançament i facilitar que es poguera posar en peu. I tots dos en escena durant molts anys. Quan va entrar David Campillos, es convertí en una peça fonamental per preparar el projecte d’obertura de la Sala Russafa. Va ser un punt d’inflexió en la companyia, perquè efectivament, a partir d’ixe moment, ja res és igual. David ha sigut clau tant en la creació de la sala com per a la seua programació, i per dotar-la de coherència. Entre els tres hem creat departaments en què cadascú ha pogut desenvolupar un pilar fonamental per mantindre l’estructura. Un equip estable és un dels grans secrets d’una companyia teatral, i pense que no hauríem de variar la nostra estructura.
Com definiries la vostra casa, la Sala Russafa?
Des dels inicis ens venia de gust la idea de tindre un teatre, crèiem que era un pas natural de creixement. Vam veure l’oportunitat i ens hi vam posar. Va ser el projecte més difícil de posar en peu de tota la nostra carrera, perquè, a més, va coincidir amb un moment especialment complicat. Començàrem a construir la Sala Russafa just quan esclatava la bombolla immobiliària i la crisi financera del 2009. Va costar molt posar-la en peu i obrir les portes del teatre, perquè una construcció que s’havia plantejat en un any, finalment va durar quasi tres. Però és cert que és un punt d’inflexió, perquè a partir d’ixe moment no sols afecta a la creació de nous equips, sinó també al mode d’operar. La nostra mecànica interna va haver de canviar completament perquè havíem de compaginar la creació de nous espectacles i les seues gires amb una activitat frenètica. Ara és un centre de producció i de residències creatives. Des del primer moment sabíem que volíem ser també un instrument per a altres col·lectius, per a altres companyies, per a creadors, i convertir-la en una acadèmia d’arts escèniques com és ara… Són tres activitats que, per si soles, ja requerixen moltíssim treball.
Quin balanç fas d’estos 30 anys?
Sempre, el balanç és dolç. Perquè solem, primer com a persones i després com a teatrers, quedar-nos amb les coses bones, amb els moments que t’han fet créixer, amb els impulsos que has trobat pel camí. Per tant, el balanç òbviament és positiu perquè hem conegut una infinitat de gent meravellosa amb qui hem tingut el privilegi de treballar. Hem posat en peu projectes que realment ens apassionaven i això també és un privilegi. I intentes oblidar o diluir els moments més complicats. Jo crec que guanya de golejada la part bona, però és cert que el camí està ple de moments complicadíssims en què et replanteges la continuïtat constantment. Això forma part del nostre sector. Per això dic que és un sector vulnerable i fràgil, perquè necessita una decisió ferma per continuar. No és un camí fàcil, en absolut.
Quins reptes teniu per davant?
Jo crec que, a banda de continuar —que ja és un repte en si mateix—, tenim tants projectes, tantes idees al cap que ens agradaria materialitzar… que cal triar. I ser fidels, continuar sent fidels a la nostra línia inicial. És a dir, pensem que hem de seguir parlant del nostre present, de la nostra actualitat més rabiosa, amb certes metàfores històriques que ens ajuden a comprendre millor este present que ens ha tocat viure. Ixos reptes estan ahí, en un calaix, cal anar traient-los i donar-los vida.