Pau Guzmán (23 anys) i Blanca Trull (24 anys) són dos joves activistes que se van endinsar de forma conjunta en el món de les xarxes socials amb una necessitat concreta: compartir, en valencià, les inquietuds i preocupacions de la joventut d’una manera crítica i didàctica. La parella explica que temes com la política, la cultura o les desigualtats solien abordar-se des d’una perspectiva allunyada de l’experiència quotidiana dels joves. “Les xarxes ens permeten fer-ho d’una manera més directa, amb context i sense intermediaris”, destaquen.
D’on creieu que prové la desafecció cap a l’esquerra i l’auge de l’extrema dreta entre el jovent?
Creiem que molts joves se senten desemparats i desorientats. Han crescut entre crisis econòmiques, climàtiques, d’habitatge, de salut mental... i veuen que les institucions no donen respostes reals. L’esquerra, que històricament havia sigut un espai de transformació i esperança, sovint parla ara un llenguatge massa institucional i poc emocional, mentre que la dreta i l’extrema dreta han entès perfectament com comunicar-se en aquest nou context: fan una gran campanya mediàtica permanent, amb un relat molt potent, simple i emocional. Llancen consignes senzilles i missatges superficials a problemes que en realitat són estructurals, però que, precisament per la seua simplicitat, connecten amb una part de la població cansada i decebuda. Ofereixen explicacions fàcils per a realitats molt complexes, i això és molt atractiu per a qui ja està saturat, sense energia per qüestionar-se res o per buscar alternatives més elaborades. Molts acaben escoltant el que volen sentir: respostes que els reconforten o els convé, encara que siguen falses. I davant d’això, l’esquerra ha perdut el pols del relat i l’espai emocional. Si no som capaços de tornar a il·lusionar i d’explicar de manera clara però profunda per què passen les coses, seguirem deixant el terreny lliure a qui ofereix solucions fàcils, però destructives.
Quines estratègies penseu que poden ajudar a frenar o reduir la normalització dels discursos d’odi propis de l’extrema dreta?
La primera és no blanquejar-los. El feixisme no és una opinió més, i tractar-lo com si ho fora és un error molt greu. Cal assenyalar-lo, contextualitzar-lo i explicar per què és perillós. Però també hem d’oferir una alternativa: construir relats constructius, tolerants i inclusius. Hem d’entendre que l’odi es combat també des de la pedagogia i l’emoció. La gent connecta amb missatges senzills, així que hem d’aprendre a explicar idees complexes de manera clara i atractiva, sense perdre profunditat. L’humor, la cultura, les xarxes o l’educació poden ser espais de resistència. Només així podem recuperar el terreny perdut davant d’una dreta que sap arribar al seu públic i que viu de dividir i simplificar.
Com valoreu l’actuació de l’esquerra valenciana en l’actual context polític? Penseu que està connectant amb la ciutadania?
Quan parlem de l’esquerra valenciana, creiem que és important distingir dues realitats molt diferents. D’una banda hi ha l’esquerra institucional, la dels partits polítics que han governat, el Botànic, amb les seues diverses forces, i de l’altra, l’esquerra social, formada per associacions, col·lectius i gent militant de base que continua treballant dia a dia al carrer per mantindre vius els valors progressistes, feministes, antiracistes i antifeixistes. Pel que fa a aquesta esquerra de base, pensem que és un espai molt viu, compromès i imprescindible. És qui realment ha sostingut el teixit social i ha continuat mobilitzant-se fins i tot quan la política institucional s’ha desconnectat de la realitat. Sense eixe treball quotidià i silenciós, l’esperit transformador de l’esquerra ja s’hauria apagat fa temps.
Pel que fa als partits que han governat, durant el Botànic es van fer moltes coses bones, però no sempre es van saber explicar bé. En alguns moments s’hi va caure en una certa comoditat o prudència excessiva: es va governar amb bones intencions, però amb poca contundència comunicativa i, de vegades, amb decisions massa conservadores. Ara bé, sí que veiem una diferència en l’actitud recent de Compromís, especialment arran de tot el que ha passat amb la DANA i la gestió de la crisi posterior. És, ara mateix, l’únic partit majoritari que està realment present als carrers, a les manifestacions i al costat de les famílies de les víctimes. S’ha vist un esforç evident per reconnectar amb la societat valenciana, per escoltar i estar al costat de la gent. Per tant, mentre l’esquerra social segueix sent motor i consciència crítica, l’esquerra institucional té encara el repte de tornar a ser propera i valenta, d’actuar amb la mateixa empatia i claredat que la gent que s’organitza als barris i als moviments.
Creieu que els mitjans de comunicació tradicionals no estan sabent arribar al públic jove? Quins canvis caldrien per revertir aquest desinterès?
Més que dir que els mitjans tradicionals “ho estan fent malament”, creiem que el que ha passat és que ha canviat completament el context. La manera com ens informem ha evolucionat radicalment amb les noves tecnologies, les xarxes socials i la immediatesa digital. Hui el consum d’informació és molt més fragmentat, visual i emocional. Ja no esperem al telediari, sinó que busquem respostes al moment, com a TikTok, Instagram o a Telegram. Això no vol dir que els mitjans tradicionals siguen inútils, però sí que han de saber adaptar-se a aquesta nova realitat. Alguns ho estan intentant, obrint nous formats, simplificant llenguatges o apostant pel contingut audiovisual, però encara queda molt de camí. Cal entendre que el públic jove no ha deixat d’interessar-se per la informació, sinó que simplement ha canviat d’espais i de codis. Necessitem periodisme més pròxim, amb context, amb narratives que ens interpel·len i que utilitzen els formats que ja consumim. I, sobretot, que ens parle d’igual a igual, sense paternalisme ni superioritat moral.
Un any després de la tràgica riuada amb 229 morts i 12 manifestacions consecutives, Carlos Mazón encara seguix mantenint el seu càrrec. Com interpreteu la situació actual?
Ens sembla absolutament indignant. No només pel que va passar aquell dia, sinó per tot el que ha vingut després. El fet que el president haja canviat de versió huit vegades, que haja menyspreat i ridiculitzat les víctimes amb les seues declaracions, i que encara tinga la gosadia d’assistir al funeral d’estat malgrat que totes les associacions de víctimes li han demanat per unanimitat que no ho faja, és d’una falta d’empatia i de respecte insuportable. No estem parlant de morts, estem parlant d’assassinats, i el seu comportament posterior és una burla constant a les famílies que encara busquen veritat, justícia i reparació. En qualsevol democràcia sana, una situació així hauria tingut conseqüències immediates. Però, igual que ja vam fer en el moment de la DANA i durant tota la reconstrucció posterior, hem intentat transformar la ràbia en acció. Aleshores, davant l’abandonament institucional, la gent es va organitzar: veïns, voluntaris, col·lectius… Tots vam fer un esforç enorme per quedar-nos amb la part humana i solidària, per ajudar-nos mútuament i construir alguna cosa positiva enmig del dolor.
Creieu que la crispació entre la societat valenciana sobre la gestió de la DANA del Consell continuarà augmentant?
Tota aquesta onada de mobilitzacions ha de servir per recordar que som molts, que estem junts i que la dignitat de les víctimes no està sola. Cal continuar al seu costat, escoltar-les, reconfortar-les i estar atents a què necessiten. I, evidentment, continuar exigint la dimissió i les disculpes públiques del president Carlos Mazón i de tot el Consell. Com a ciutadans, potser l’única eina que tenim ara és mantindre la pressió, no normalitzar la impunitat i seguir insistint per aconseguir convertir aquest clam popular en un canvi real. Que aquesta indignació no s’apague, que es transforme en memòria, en consciència i en vot, perquè el més important és que no s’oblide el que ha passat ni el que hem après com a societat. El repte és continuar canalitzant la ràbia cap a la construcció col·lectiva, i no caure en la resignació.
Respecte al posicionament del Govern autonòmic sobre la llengua, creieu que les retallades en polítiques lingüístiques poden posar en risc la normalització i l’ús del valencià a la societat?
Absolutament sí. Les retallades no són només econòmiques, sinó també simbòliques. Quan lleves recursos o programes en valencià, estàs dient a la societat que la llengua és secundària. El valencià no és només un mitjà de comunicació: és identitat, és cohesió, és autoestima col·lectiva. Si el marginem de les escoles, dels mitjans o de les institucions, el missatge és clar: que no val la pena parlar-lo. I això és precisament el que hem de combatre cada dia, especialment ara que hi ha un intent molt clar, des dels sectors més reaccionaris, d’associar la llengua amb la divisió. Defendre el valencià és defendre el dret de totes i tots a explicar-nos i a existir en la nostra pròpia veu.