Ma Carmen porta quasi quatre dècades dedicada a la formació viària. És professora en Autoescola Turia i actualment representa AVAE, l’Associació Valenciana d’Autoescoles. En esta conversa analitza la situació actual del sector, marcada per la falta de personal, la burocràcia i un sistema d’exàmens que ha deixat milers d’alumnes en llista d’espera. Amb un to pròxim, realista i a voltes resignat, descriu un ofici que estima, però que —diu— viu un dels seus moments més difícils.
Per començar, com definiries AVAE i quin paper té en la formació viària de la Comunitat Valenciana?
AVAE va nàixer fa més de 30 anys i hui és una marca consolidada. El que molta gent no sap és que no som una franquícia ni un grup amb un únic propietari. Cada autoescola manté la seua identitat, el seu nom i el seu barri, encara que compartim una imatge comuna. A mi m’agrada explicar-ho com un col·legi on tots portem el mateix uniforme: treballem baix una marca paraigua que ens unix, però cada escola continua sent la de tota la vida, pròxima, amb nom i cognoms.
El sector de les autoescoles sempre ha tingut un component molt familiar. Continua existint eixe relleu generacional o s’està perdent?
S’està perdent molt. Tradicionalment les autoescoles les obrien matrimonis i després els fills continuaven, igual que passava amb les tendes o les fleques del barri. En el meu cas no ha sigut així, el meu fill no ha seguit este camí, però sí que tinc companys els fills dels quals ara són els meus col·legues. Conec a diversos que vaig veure de menuts i hui són professors. És una cosa molt bonica, encara que cada vegada més rara. Falta relleu i també vocació.
Un dels problemes que més es comenta últimament és el col·lapse dels exàmens de conduir. Què està passant realment amb el sistema actual?
Abans les escoles teníem un calendari estable. Cada professor sabia quan podia presentar els seus alumnes a l’examen, normalment unes quatre persones per setmana. Això permetia organitzar l’ensenyament, planificar i garantir un bon nivell de preparació. Des que es va implantar el sistema CAPA tot depén de la capacitat de la prefectura, que repartix els torns de manera irregular. Ja no sabem quan hi haurà exàmens, ni a quants alumnes podrem portar, i això ens deixa completament lligats de mans.
Quant pot esperar ara un alumne des que aprova la teòrica fins que fa l’examen pràctic?
Entre tres i quatre mesos, i probablement em quede curta. Hi ha tanta gent esperant que es convertix en un embut. És com tindre un restaurant ple, amb totes les taules ocupades i una cua enorme fora. Fins que algú no s’alça, no pots asseure un altre. Però si eixe alumne suspén, torna a la taula, i el torn dels altres es retarda encara més.
Has mencionat la falta de professors, però també la d’examinadors i funcionaris. Com vos afecta esta situació en el dia a dia?
Moltíssim. He tardat un any sencer a trobar un professor per substituir-ne un que es va jubilar. No hi ha professionals que vullguen dedicar-se a això. I el problema s’agreuja perquè en les prefectures de trànsit passa igual: no hi ha examinadors ni funcionaris suficients. Quan un es jubila, no es substituïx. Cada funcionari examina menys alumnes al dia, però la demanda continua creixent. És una equació impossible: més alumnes, menys personal i menys capacitat.
Amb este panorama, com es gestiona la relació amb els alumnes, que moltes vegades no entenen per què han d’esperar tant?
Amb molta paciència. Ara tot es fa per WhatsApp o telèfon, quasi ningú ve en persona. Els expliquem que hi ha llistes d’espera llargues i que no depén de nosaltres. Alguns es desesperen, clar, però no podem donar-los dates perquè no les tenim. Hi ha alumnes que acaben la teòrica i es passen mesos esperant per començar les pràctiques. Això desanima a qualsevol, i també a nosaltres.
A més del problema estructural, també hi ha un canvi generacional entre els nous conductors. Com veus els joves d’avui?
Diferents, sens dubte. Molts ja no senten la mateixa necessitat de tindre cotxe. Tenen patinet, metro, Uber o els porta son pare. L’esforç no és el mateix. Abans, amb 18 anys, tots volíem el carnet com més prompte millor; ara molts esperen fins acabar la universitat. També tenim més alumnes adults, immigrants que necessiten el permís per treballar o que no poden canviar el del seu país. El nostre públic ha canviat completament.
I què passa amb la figura del professor d’autoescola? Continua sent vocacional?
Cada vegada menys. La gent no sap que la titulació per ser professor depén del Ministeri de l’Interior, no del d’Educació. Portem anys intentant que s’homologue. S’ha creat un grau d’FP amb més requisits, però encara no està consolidat. A això s’afig que molts joves que s’incorporen ho fan amb expectatives salarials molt altes i poca experiència. Si a més les escoles no cobren el que haurien, no poden pagar el que ells demanen. És un cercle viciós.
S’estan tancant moltes autoescoles per tot això?
Sí, massa. Hi ha centres que tenen alumnes en llista d’espera però no poden atendre’ls perquè no tenen professors ni dates d’examen. I sense recursos, una empresa no pot funcionar. Estem en una situació límit.
Després de tants anys en el sector, com veus el futur de la professió?
Sincerament, el veig amb preocupació. Si les coses hagueren sigut així quan jo vaig començar, no crec que haguera estat tants anys en això. Estime la meua faena, però me’n vaig desil·lusionada. És el moment més crític que he viscut: treballe més que mai i aconseguixc menys resultats. Em fa pena dir-ho, però és així.