L'estiu ompli les platges de València i de tota la Comunitat Valenciana de banyistes. Però darrere d'eixa postal perfecta s'amaga una realitat molt més incòmoda: els socorristes, que són els qui haurien de protegir les nostres vides en l'aigua, treballen en condicions precàries i sense una normativa que els empare.
Així ho denuncia Salvador Perelló, vicepresident de la Federació de Salvament i Socorrisme de la Comunitat Valenciana, amb el qual hem parlat. Les seues paraules són tan clares com dures: "L'administració ens tracta com un simple tràmit. Col·locar socorristes dona bona imatge, però ningú es preocupa de la qualitat del servei".
I clar, la pregunta sorgix sola: si els qui vigilen les nostres platges estan desprotegits, mal pagats i, moltes vegades, no tenen la formació adequada, quines garanties tenim els banyistes quan ens fiquem a l'aigua?
Precarietat laboral dels socorristes a València i la Comunitat
El primer gran problema és la precarietat laboral. Ho diu Perelló sense embuts: "El nostre treball és vigilar vides humanes, no repartir màscares ni donar indicacions de platja". Tanmateix, això és el que succeïx en massa municipis, on el socorrista es convertix en un recurs polivalent que va molt més enllà de la seua vertadera funció.
A esta desnaturalització de la professió se suma un salari que a penes frega el mínim i jornades que s'allarguen més del permés. Tot això sota un sol que castiga sense descans. "A València, et posen una cadira elevada, sense aigua refrigerada i sense instal·lacions adequades. Estem exposats a colps de calor i insolacions", denúncia Perelló. La comparació amb Barcelona és inevitable: allí, després d'una sentència que va reconéixer dos càncers de pell com a malaltia laboral, es van substituir les torres per casetes protegides. Ací, en canvi, es continua improvisant amb ombrel·les i tovalloles.
La situació ha arribat a tal punt que la CGT va presentar una denúncia davant la Inspecció de Treball, que recentment ha requerit a l'Ajuntament de València i a Creu Roja a corregir diverses deficiències en les postes sanitàries de les platges. S'exigix avaluació de riscos, estudis d'estrés tèrmic, pauses obligatòries, formació i aigua refrigerada. Un avanç, sí, però que revela fins a quin punt la precarietat s'havia normalitzat en un servei tan essencial.
Falta de regulació: un decret buit i sense desenvolupament
El segon gran obstacle és el buit normatiu. I ací la fotografia és desoladora. En la Comunitat Valenciana no existix una ordre autonòmica que marque requisits mínims de formació ni protocols de seguretat. Això provoca situacions tan absurdes com que convisquen en una mateixa platja socorristes amb 420 hores de formació i uns altres que a penes han completat un curs online de cap de setmana. "I tots dos estan treballant en platges i piscines", lamenta Perelló.
En 2020 es va aprovar un decret autonòmic que, en teoria, havia de ser el marc definitiu. No obstant això, el seu contingut va quedar en paper mullat: cada article remetia a una ordre posterior que mai es va desenvolupar. Cinc anys després, eixe decret continua buit i la professió continua als llimbs.
La conseqüència és òbvia. Els serveis de socorrisme s'adjudiquen al millor postor, és a dir, al preu més baix. I quan el cost és la prioritat, la qualitat es convertix en la primera víctima. Les empreses adjudicatàries retallen en equipament, en formació i en salaris. Com les inspeccions són escasses —i les sancions, quasi inexistents—, el cicle es perpetua. El socorrista treballa desprotegit i el banyista creu estar més segur del que realment està.
Formació professional i futur del socorrisme en la Comunitat Valenciana
La paradoxa és que sí existix una via per a dignificar la professió. Es tracta del certificat de professionalitat de 420 hores, una formació reglada que hauria de garantir la presència de socorristes qualificats en platges i piscines. Però el seu elevat cost, uns 1.600 euros, unit a la temporalitat de l'ocupació, el convertix en un esforç difícil d'assumir. "Si després d'invertir tant a formar-te només treballes tres mesos i cobres el mínim, la gent s'ho pensa", admet Perelló.
El buit l'omplin les dreceres. Segons explica ell mateix, este estiu l'Ajuntament de Torrevieja va arribar a promocionar un curs de tot just 20 hores per a cobrir la falta de socorristes a les seues platges. "Això és jugar amb la vida de la gent", advertix amb contundència. El resultat és que, en massa arenals, la vigilància recau en adolescents de 16 o 17 anys, que afronten sense experiència ni maduresa l'enorme responsabilitat de custodiar platges abarrotades.
La solució, insistix la Federació, no passa per rebaixar la formació sinó per canviar el model. Ampliar la temporada de bany —cada vegada més extensa pel canvi climàtic— permetria donar estabilitat al sector, millorar salaris i professionalitzar un servei que hui depén de contractes precaris. "El socorrisme no és una despesa, és una inversió. Si ampliem la temporada, tindrem professionals estables i experimentats", subratlla Perelló.
El diagnòstic és clar i no admet maquillatge: socorristes precaritzats, normativa inexistent i administracions que miren cap a un altre costat. La denúncia de CGT i la intervenció de la Inspecció de Treball han obert una clivella en eixe mur, però el canvi profund continua pendent.
Fins que el socorrisme no siga reconegut com un servei públic essencial, la seguretat en platges i piscines continuarà depenent de professionals mal pagats, exposats a la calor i sense suport legal. I la pregunta final flota en l'aire: continuarem veient el socorrisme com una simple despesa… o començarem a entendre-ho com el que realment és? Senzillament, pot arribar a ser, ni més ni menys que la diferència entre la vida i la mort.