Un any després de la DANA que va arrasar València el 29 d'octubre de 2024, moltes persones – especialment menors – continuen manifestant por o ansietat davant la pluja o les alertes meteorològiques. És esta reacció una conseqüència normal d'haver viscut una situació extrema o un signe d'estrés posttraumàtic que requerix atenció professional?
Per a aprofundir en esta qüestió, parlem amb la Dra. María José García Rubio, docent de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València (VIU), qui va participar en el servici d'atenció psicològica oferit als afectats per la DANA.
Després de la DANA del passat 29 d'octubre de 2024, molts xiquets (i també adults) experimenten sensació de por quan s'aproximen episodis de pluja o quan es decreta una alerta roja, podem considerar eixa por una resposta normal després de viure una experiència tan intensa, encara que haja passat un any del succés?
Per descomptat, podem considerar-ho una resposta normal. Després de viure un episodi tan impactant com la DANA, el cervell associa determinats estímuls – com la pluja intensa, el vent o les alertes meteorològiques – amb la sensació de perill. Eixa reacció és, en realitat, una forma de protecció que es prolonga en el temps. Encara que haja passat un any, és esperable que algunes persones continuen sentint inquietud o por davant de situacions que els recorden el viscut, sobretot si l'esdeveniment va suposar una amenaça real per a la seua integritat física i/o emocional o la dels seus éssers estimats. No es tracta d'una “debilitat”, sinó d'una reacció adaptativa del sistema nerviós davant d'una experiència potencialment traumàtica.
Forma part de l'estrés posttraumàtic? És qüestió de temps superar eixa por o és important buscar ajuda professional?
Depén de la intensitat i la persistència del malestar. Si la por interferix en la vida quotidiana, provoca reaccions desproporcionades o s'acompanya de símptomes com insomni, irritabilitat, hipervigilància o records intrusius, sí que podríem estar davant d'un quadre d'estrés posttraumàtic mantingut en el temps. En contra del que podem pensar i amb base científica demostrada, en estos casos no basta amb “deixar passar el temps”. És important buscar ajuda professional per a aprendre a processar emocionalment l'experiència i reduir l'impacte que seguix tenint este esdeveniment passat en el dia a dia de la persona. De fet, ja s'estan mostrant els primers resultats sobre l'impacte de l'acompanyament psicològic en les persones afectades per la DANA de València de l'any passat. Moltes d'eixes senten, un any després, que han recuperat la sensació de seguretat i control.
En el cas dels xiquets, com sol manifestar-se esta por al mal temps? Quins senyals deuen observar els pares o professors per a detectar que alguna cosa no va bé?
En els xiquets, la por al mal temps sol expressar-se a través de conductes regressives o canvis en el seu comportament: dificultats per a dormir sols, necessitat constant de companyia, plor, irritabilitat o resistència a eixir de casa quan plou. Alguns poden manifestar símptomes físics com ara dolor d'estómac o de cap, sense causa mèdica aparent.
Pares i professors han d'estar atents a eixos signes, especialment si apareixen de forma repetida o si el xiquet evita activitats que abans gaudia just en els dies ennuvolats o amb vent, per exemple. En estos casos el diàleg obert, la validació emocional (“entenc que tingues por”) i la creació de rutines predictibles són claus per a ajudar-los a recuperar la seguretat.
Quines ferramentes o estratègies recomana per a ajudar a superar eixa por o almenys reduir l'ansietat quan plou o s'anuncien tempestes?
El primer és no minimitzar la por, sinó reconéixer-la i afrontar-la en comprensió. Algunes estratègies útils són:
• Parlar del succés de manera tranquil·la i adaptada a l'edat, perquè la persona puga posar-li paraules a allò que sent.
• Normalitzar la pluja en xicotetes exposicions graduals, per exemple, observar-la des de la finestra o eixir breument en un paraigua.
• Practicar tècniques de relaxació o respiració per a reduir l'activació física.
• En el cas dels xiquets, utilitzar jocs, contes o dibuixos que transformen la pluja en una cosa menys amenaçant.
I, per descomptat, mantindre un entorn segur i predictible durant els dies d'alerta.
Quin paper juga l'entorn en amplificar o reduir este tipus de pors col·lectives?
L'entorn té un paper crucial en general i després d'un esdeveniment com la DANA, més. Quan les conversacions, les notícies o les xarxes socials se centren en la por o en els pitjors escenaris, s'amplifica l'ansietat col·lectiva. En canvi, quan la comunitat transmet calma, compartix informació veraç i promou la sensació de control (“sabem què fer si ocorre alguna cosa”), es reduïx la percepció d'amenaça.
Hem de recordar que els adults som models per als xiquets: si nosaltres reaccionem amb serenitat i confiança, ells aprendran a fer el mateix. La cohesió social i el suport mutu són factors protectors molt potents davant de la por.
Més enllà de la por, quins altres efectes psicològics han observat en les persones que visqueren la DANA i com poden abordar-se?
Durant el servici d'atenció psicològica gratuïta que instauràrem alguns voluntaris com jo des de VIU, poguérem observar no sols por, sinó també culpa, tristesa, irritabilitat i sensació de vulnerabilitat. Moltes persones sentien que havien perdut la seguretat bàsica del seu entorn i necessitaven reconstruir-la no sols des del pla físic, sinó des de l'emocional i des de zero. Estos efectes s'han d'abordar des de l'escolta activa, la validació emocional i la reconstrucció del sentit de control. Fomentar el suport social, compartir experiències i oferir informació clara sobre com prevenir o actuar davant de noves emergències ajuda a transformar la por en aprenentatge i resiliència. Encara que l'impacte emocional d'una catàstrofe no desapareix d'un dia per a un altre, amb acompanyament i temps sí que pot convertir-se en una experiència de fortalesa personal i col·lectiva.