La violència sexual a Espanya seguix creixent, i ho fa en un moment en què les organitzacions feministes insistixen que encara no comptem amb tots els mecanismes necessaris per a fer-li front. Les dades més recents del Ministeri de l'Interior, corresponents al primer semestre de 2025, confirmen un repunt preocupant: 2.655 denúncies per violació, un 7% més que en 2024, i 7.907 denúncies per agressions sexuals, un increment del 4,7%. La xifra total supera els 10.500 casos en tan sols sis mesos.
Encara que cada denúncia representa una víctima que ha aconseguit fer el pas – encara que hi ha moltes més que no poden o no volen fer-ho –, l'augment reflectix una realitat que seguix a l'alça. Amnistia Internacional alerta que estem davant un fenomen “estructural, persistent i profundament silenciós” que requerix mesures urgents
58 delictes sexuals al dia
En 2024 ja es registraren 21.159 delictes contra la llibertat sexual. Són 58 cada dia, més de dos cada hora. I així i tot, les xifres no transmeten tota la magnitud de la violència sexual a Espanya, ja que molts casos ni tan sols arriben a les comissaries. Les organitzacions especialitzades porten anys avisant: les dades oficials no capturen el que succeïx a les llars, als entorns laborals, a les cites, a les xarxes socials o als espais d'oci nocturn. I tampoc arrepleguen la por, la culpa i la desconfiança que seguixen allunyant milers de dones del procés de denúncia.
De fet, les noves formes de socialització també han obert portes a noves vulnerabilitats. L'estudi “Apps sense Violència Sexual”, elaborat per la Federació de Dones Joves, dibuixa un escenari preocupant entre les dones de 18 a 35 anys que utilitzen aplicacions de cites.
Més de la mitat (un 57,9% reconeix haver sentit pressió per mantindre relacions sexuals en algun moment. En molts casos eixa pressió adopta formes subtils: comentaris insistents, xantatge emocional, retrets o l'amenaça de “te'n quedaràs sola”. Però altres vegades es tracta de violència explícita. Un 21% de les enquestades afirma haver sigut forçada amb violència en una cita gestionada a través d'estes plataformes.
L'última Macroenquesta de Violència contra la Dona, publicada en 2019, aportà dades que seguixen gelant la sang: més de 2,8 milions de dones a Espanya han patit violència sexual en algun moment de la seua vida. D'elles, el 86% assegura que la violència de la seua parella actual no fou un episodi aïllat, sinó una cosa que va ocórrer en repetides ocasions. De fet, el 33,8% comunicà a la seua parella sexual que una pràctica li estava fent mal i volia detindre-la, però ell va continuar igualment.
El silenci és un dels grans motors de la impunitat. En el cas de les adolescents, la situació és complexa. I és que segons la Fundació ANAR, set de cada deu xiques víctimes de violència de gènere no denuncien. Moltes ni tan sols ho parlen amb algú proper. La desigualtat s'accentua quan observem la resposta institucional. Només un 21,7% de les dones que patixen violència de la seua parella decidix denunciar, i més de la mitat de les que ho feren afirma que la policia mostrà poc interés o actuà de forma insuficient.
El sector audiovisual: una indústria que normalitza l'abús
Un dels informes que més impacte ha generat en els últims mesos és l'elaborat per CIMA, l'Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals. L'estudi revela que la violència sexual en la indústria cultural és molt més habitual del que es reconeix públicament.
El 60,3% de les dones enquestades assegura haver viscut alguna forma de violència sexual durant la seua trajectòria professional. La xifra puja encara més quan s'analitzen entorns concrets del cinema: interpretació, direcció, guió, producció, maquillatge, perruqueria, postproducció… cap departament està lliure de casos.
Tres de cada cinc dones han patit violència sexual en el seu àmbit laboral, i el grup més afectat és el d'entre 40 i 49 anys. Comencen a veure's patrons: professionals joves que no denuncien per por a perdre oportunitats, actrius que reben comentaris sexuals en càstings, tècniques de so assetjades durant rodatges, productores que suporten insinuacions en reunions.
L'informe també evidencia la magnitud del silenci: el 92% de les dones no denuncia, el 76% està convençuda que els homes en posicions de poder abusen amb freqüència de la seua autoritat i quasi el 64% desconeix si existix si més no un protocol per a actuar davant estes situacions.
Davant este panorama, Amnistia Internacional ha presentat un paquet de propostes que considera indispensables per a revertir la tendència. La primera és garantir que totes les víctimes tinguen accés immediat a centres de crisi oberts les 24 hores, amb atenció psicològica, mèdica, jurídica i social coordinada. També, reclama intensificar les campanyes de prevenció perquè qualsevol persona sàpia què fer davant una agressió sexual, i que tots els professionals que atenen víctimes reben formació especialitzada amb perspectiva de gènere.
Per últim, demana revisar el funcionament dels jutjats de violència de gènere, especialment en casos que involucren dones en situació administrativa irregular, amb discapacitat o pertanyents a minories racialitzades, que solen tindre majors dificultats per accedir a la justícia.
La violència sexual, lluny de minvar, s'està transformant, expandint i adaptant a nous escenaris. Les dades són contundents, però el que compten va més enllà de les xifres. Milers de dones que seguixen enfrontant-se en solitari; d'institucions que, malgrat els avanços, no aconseguixen respondre correctament; i d'un país que encara lluita per trencar el silenci que envolta moltes d'estes agressions.