Fa just un any, la DANA que va pegar fort a València va deixar 229 morts. Amb motiu del primer aniversari de les inundacions devastadores, la Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergències (SEMES) posa en valor el paper les infermeres d'Urgències i Emergències, la tasca de les quals va ser clau per a atendre la població enmig del caos. En una entrevista amb València Extra, Carmen Casal, vicepresidenta d'infermeria de SEMES, ha relatat com es van viure aquelles hores crítiques, la pressió emocional del personal i la necessitat urgent d'una especialitat que reconega el seu treball.
Com recorda eixe 29 d'octubre de 2024? ¿Quin va ser el moment més crític per als equips d'Urgències i Emergències?
El 29 d'octubre jo no treballava al Servei d'emergències sanitàries de València, sinó que estava a la Facultat. Cap a les 2 del migdia ens van desallotjar per anar-nos-en tots a casa. Ningú va ser conscient del que estava passant fins a mitjan vesprada, quan ens van començar a arribar fotos i imatges de la gent que ho estava perdent tot a escassos quilòmetres de la ciutat de València.
El moment més crític per a les Urgències es va viure de dos maneres. Per una banda, per la impossibilitat d'arribar als llocs on es necessitava assistència, ja que les carreteres i els carrers estaven plens d'obstacles. Per altra banda, pel personal sanitari que estava treballant, però que no sabien quan i de quina manera podrien tornar a el que quedava de les seues cases. Va ser dantesc.
Com s'organitza el treball d'una infermera d'Urgències en un context de catàstrofe natural com una DANA?
En un principi, com es puga. Som especialistes a treballar en entorns hostils, però no estàvem preparades per a un com este. Era una situació d'impotència, el saber que darrere de cada porta hi podia haver una persona que necessitava ajuda a la qual no podíem arribar perquè hi havia una pila de cotxes damunt. A poc a poc, i gràcies a tota la gent que estava en la zona i la que va acudir, vam poder arribar a tots els racons i oferir les nostres millors cures.
Com es gestiona la pressió emocional i el cansament en una situació d'emergència prolongada?
En algunes comunitats autònomes, les infermeres són afortunades i tenen algun seguiment i/o ajuda psicològica, però en la majoria no disposem de res. És important tindre a algú, a un company - no fa falta que siga la parella - per a poder descarregar eixa motxilla que se'ns ompli de sentiments. Al cap i a la fi, som humans i eixa pressió moltes voltes ens desborda. Entre nosaltres, l'equip sanitari, ens ajudem molt, ja que coneixem de sobra eixa pressió.
Som especialistes en entorns hostils, però no estàvem preparades per a un com este
Creu que existix suficient formació específica o fan falta més recursos i simulacres?
L'entrenament en entorns hostils mai és suficient. Sempre hem d'entrenar i formar-nos per a estar a l'última, créixer professionalment de forma individual i grupal. És molt important realitzar simulacions clíniques, simulacres i tallers en conjunt, ens hem de preparar per al que vinga, ja siga una pandèmia, una DANA, un volcà...
És important poder compartir totes les experiències compartides entre els distints servicis d'urgències i emergències per a aprendre dels altres i, si és possible, replicar-ho en simulacres. Però és difícil, perquè moltes voltes doncs la realitat sempre pot superar a la ficció.
Com es coordina l'actuació amb altres cossos, com ara bombers, Protecció Civil o forces de seguretat?
Amb un entrenament grupal. Això fa que ens coneguem, que sapiem l'idioma de cada professió, les seues característiques, les seues competències… La realització de simulacres en conjunt sempre enriquix. Les comunicacions de tota classe (via ràdio o telèfon) són clau, sempre que el missatge estiga codificat en el mateix idioma; és a dir, que tots i cada u d'ells sàpien en quin moment de l'emergència es troben i quin és el pas següent a realitzar.
Des de SEMES reivindiquen la creació d'una especialitat pròpia en Urgències i Emergències. Per què és tan necessària?
En primer lloc, demanem una homogeneïtzació en la formació de les infermeres que treballen tant en els servicis d'urgències hospitalàries com en emergències extrahospitalàries. Això aportaria una disminució d'esdeveniments adversos en un entorn on el temps és un aspecte clau. La seguretat del pacient i la continuïtat assistencial són la màxima prioritat per a la infermeria en situacions d'urgència i emergència.
Entre les seues responsabilitats principals, s'inclou l'atenció directa al pacient, que abasta des del triatge i l'aplicació de primers auxilis fins a l'atenció avançada en unitats mòbils o en centres coordinadors com el 112/061. Així mateix, són fonamentals en la coordinació durant els codis d'emergència i en la gestió d'entorns amb alta pressió assistencial.
La faena d'estes professionals va més enllà de l'assistència directa. També, tindrien un paper crucial en la investigació, l'educació per a la salut, la gestió de la seguretat del pacient i la coordinació interinstitucional. D'esta forma, s'enfortiria la qualitat i l'eficiència global del sistema.
La creació de l'especialitat en Infermeria d'Urgències i Emergències no és una reivindicació corporativa, sinó una necessitat estratègica de salut pública
Quins avanços hi ha hagut en este sentit durant l'últim any?
Hem fet reunions en el Ministeri de Sanitat i hem participat en tots els fòrums en què ja ens han donat l'oportunitat de poder fer la nostra petició. Disposem del suport d'algunes comunitats autònomes i Col·legis Oficials d'Infermeria. Actualment, estem esperant resposta per part del Consell General d'Infermeria i d'altres administracions. Però estem totalment oberts a qualsevol suggeriment i intercanvi d'opinió.
El missatge que SEMES vol traslladar a la ciutadania i a les autoritats sanitàries és clar: la creació de l'especialitat en Infermeria d'Urgències i Emergències no és una reivindicació corporativa, sinó una necessitat estratègica de salut pública.
Després del viscut en 2024 i el que ha ocorregut amb la recent DANA Alice, quines mesures bàsiques d'autoprotecció hauria de conéixer la població?
Amb l'objectiu de millorar la seguretat ciutadana i facilitar la tasca dels equips professionals durant inundacions o altres emergències, SEMES recorda algunes recomanacions bàsiques que poden marcar la diferència en els primers moments.
En primer lloc, evitar desplaçaments innecessaris i no circular per zones inundades, especialment davall de passos subterranis o llits secs. Encara que l'aigua puga parèixer poc profunda, la força del corrent pot arrossegar un vehicle i provocar danys.
Per altra banda, desconnectar l'electricitat i el gas en cas de risc d'inundació dins de casa i mantindre's allunyat de zones amb cables o aparells elèctrics. També, preparar un kit d'emergència amb aigua, aliments no peribles, llanterna, ràdio, carregador portàtil, medicaments i documents importants en una bossa impermeable. Este xicotet gest pot ajudar a guanyar temps i tranquil·litat en cas d'evacuació.
A més, és important seguir sempre les indicacions dels serveis d'emergència i no saturar les línies telefòniques, llevat en casos estrictament necessaris. Mantindre les vies de comunicació desembarassades permet que l'ajuda arribe abans a qui més la necessita. Així mateix, és primordial prestar atenció a les persones més vulnerables, com ara majors, menors o persones amb mobilitat reduïda o altres necessitats. Comprovar que s'hi troben en un lloc segur i, si és possible, comunicar la seua situació als serveis d'emergència.
Per últim, intentar mantindre la calma i col·laborar amb els equips d'ajuda quan arriben. Seguir les seues instruccions i facilitar l'accés a les zones afectades contribuïx a fer que la resposta siga més ràpida i eficaç.