Fa un any, el 28 d'abril de 2025, Espanya i bona part de Portugal es quedaren a fosques. En només uns segons, desaparegué prop del 60% de l'energia disponible i milions de persones veieren com la vida quotidiana s'aturava de colp: sense llum, sense dades, sense transport, sense pagaments electrònics i sense una explicació immediata.
Va ser un dels majors col·lapses elèctrics registrats a la península, però també una experiència que va deixar al descobert vulnerabilitats que, amb el pas del temps, han tornat a diluir-se entre la rutina. Ara, dotze mesos després, eixa jornada torna al debat públic no només com a record, sinó com a punt de partida per a revisar què aprenguérem realment i què queda per fer per a evitar que una cosa així torne a repetir-se.
L'apagada va paralitzar infraestructures crítiques i va deixar escenes que pareixien tretes d'una altra època. Ràdios de piles recuperant protagonisme, veïns eixint al carrer per a preguntar què estava passant, comerços funcionant a mitges, famílies buscant veles i llanternes en calaixos oblidats. La desconnexió total, tan impensable en un país hiperconnectat, va obligar a improvisar solucions que molts no havien hagut de posar en pràctica mai.
Durant els dies posteriors, es va parlar molt de les lliçons que havia deixat el zero energètic. Es va insistir en la importància de portar un poc de diners en efectiu, en la utilitat de les ràdios portàtils, en la necessitat de tindre un xicotet kit d'emergència a casa i en la conveniència de no dependre per complet de la connectivitat digital.
Però, com passa amb tantes crisis, el temps va anar suavitzant la memòria i moltes d'eixes conclusions es van anar diluint. Hui, amb la normalitat plenament restablida, costa recordar la sensació de vulnerabilitat que s'instal·là en milions de llars eixa vesprada.
Un debat que seguix viu
El passat 21 d'abril, la Comunitat Valenciana tornà a posar el focus en eixe episodi. AVAESEN celebrà a València una jornada tècnica per a analitzar en profunditat les causes de l'apagada i, sobretot, per a definir les claus que permeten reforçar la resiliència del sistema elèctric espanyol. Sota el títol “Un any després de l'apagada: aprenentatges i full de ruta”, la cita es realitzà amb l'objectiu d'identificar causes, extraure conclusions i plantejar mesures que eviten que un episodi similar torne a produir-se.
I és que les investigacions realitzades durant els mesos posteriors van concloure que no hi hagué ciberatac, però sí una combinació d'errors tècnics, oscil·lacions en el sistema, problemes de control de tensió i una desconnexió en cadena que acabà provocant el col·lapse. Un origen multifactorial que evidencià la fragilitat d'un sistema del qual depén la vida moderna.
Un dels aspectes que més va sorprendre eixe dia va ser la caiguda total dels sistemes de pagament. Amb els datàfons fora de servici, les aplicacions mòbils inoperatives i molts caixers automàtics bloquejats, milers de persones es van trobar sense el seu mitjà habitual per a comprar.
L'efectiu, relegat en els últims anys per la digitalització, es va convertir de sobte en l'únic recurs disponible. El Banc d'Espanya ho continua recordant: els diners físics són l'únic mitjà de pagament que no depén de l'electricitat ni de la connexió a internet, la qual cosa li atorga una autonomia essencial en situacions d'emergència.
Quelcom similar va ocórrer amb la ràdio de piles. En un país acostumat a informar-se a través del mòbil, les xarxes socials o les plataformes digitals, el transistor va recuperar un paper central. Allí on quedaven piles, una bateria o un cotxe amb el sistema operatiu actiu, l'escena es repetia: grups de persones reunides al voltant d'un xicotet receptor intentant entendre què estava ocorrent. La ràdio va tornar a ser el fil directe amb la informació, com ja ho va ser en altres crisis anteriors.
Preparació ciutadana
La idea del kit d'emergència, que durant anys havia paregut una recomanació exagerada, també va cobrar sentit. Setmanes abans de l'apagada, la Comissió Europea havia insistit en la necessitat de reforçar la preparació ciutadana davant de crisis derivades del canvi climàtic, errors en infraestructures crítiques o situacions d'emergència.
Però potser la reflexió més profunda que va deixar l'apagada va tindre a veure amb la connectivitat. La idea d'estar permanentment connectats va passar de ser una obvietat a una absència. La desconnexió no va generar un col·lapse social, sinó una adaptació. Un any després, l'apagada seguix sent un recordatori incòmode però necessari. No només pel que va ocórrer, sinó pel que va revelar.
La jornada tècnica d'AVAESEN arriba en un moment clau per a recuperar eixes lliçons, analitzar-les amb rigor i convertir-les en una fulla de ruta real. Perquè eixa vesprada d'abril va deixar clar que l'electricitat pot fallar, però també que la preparació, la informació i la resiliència poden marcar la diferència entre el caos i la resposta organitzada.