Opinió

Brexit i el dret a decidir: Part I Escòcia

En Juny de 2016 l'electorat britànic va decidir deixar la Unió Europea, provocant un terratrèmol no solament al conjunt del bloc, també a les seues elits marcadament a favor de mantindre's a la UE. Aquesta situació, per a la qual el govern liderat pel conservador David Cameron no s'havia preparat, ha precipitat el Regne Unit a una crisi constitucional causada, entre d'altres coses, per les diferències dels vots entre els països que conformen la Unió: Escòcia i Irlanda del Nord votaren quedar-se a la UE, mentre que Anglaterra i Gal·les varen votar per anar-se'n.

El referèndum del Brexit es feia gairebé dos anys després del referèndum per la independència d'Escòcia, en què la posició per mantindre's al Regne Unit va guanyar amb un 55% davant del 45% de la posició independentista. Aleshores Cameron va evitar una crisi, tot guanyant el referèndum a partir d'una doble argumentació. En primer lloc, el que es va conéixer com 'The Vow' -el 'Vot'-, o tot un paquet de reformes que donaven més poder a Escòcia en cas de quedar-se al Regne Unit. L'altra banda de la moneda era el 'Project Fear' o 'Projecte de la por'. Així, una de les peces argumentals del discurs unionista era que amb la independència Escòcia automàticament quedaria fora de la Unió Europea.

Quasi un any després, a les eleccions generals del Regne Unit del 8 de maig de 2015, el Partit Nacionalista Escocés (SNP) era el guanyador, tot aconseguint 56 diputats dels 59 que corresponen a Escòcia. No obstant això, els Escocesos no varen demanar un segon referèndum d'independència ipso facto. La líder del SNP, Nicola Sturgeon, al debat preelectoral de la BBC va dir que sols un canvi material podria avivar un nou referèndum a Escòcia.

El canvi material va arribar el matí del 24 de juny del 2016. A Anglaterra guanyava el vot per deixar la Unió Europea amb un 53.4% del suport, mentre que a Escòcia perdia amb el 62.0% dels escocesos i escoceses votant per quedar-s'hi. A Irlanda del Nord el 55.8% de la població va donar suport a quedar-se a la UE, amb un vot dividit fortament lligat a la qüestió religiosa-identitària. El mateix dia que els Britànics es despertaven amb el xoc del vot pel Brexit, la Primera Ministra d'Escòcia Nicola Sturgeon,feia una declaració deixant la porta oberta a un segon referèndum per la independència d'Escòcia i ho explicava: "Escòcia ara s'enfronta a aquesta perspectiva: és un canvi significatiu i material de les circumstàncies i, per tant, és evident que l'opció d'un segon referèndum ha de ser sobre la taula. I és sobre la taula".

Cameron dimitia el mateix dia i va ser rellevat dues setmanes després per la que fins aleshores era Ministra de l'Interior, Theresa May. La nova Primera Ministra va utilitzar el seu discurs inicial per remarcar la seua posició marcadament unionista: "Perquè no tothom ho sap, el títol complet del meu partit és el Partit Conservador i Unionista, i aquesta paraula, "unionista", és molt important per a mi. Significa que creiem en la Unió: el vincle preciós i preuat entre Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord".

Amb el seu nou tarannà, la Primera Ministra May va invocar en març de 2017 l'article 50, la clàusula del Tractat de Lisboa que començà la marxa enrere de dos anys per deixar la UE sense arribar primerament a cap acord amb els governs de Gal·les i Escòcia, malgrat el seu compromís inicial de no fer-ho sense. La creació de la legislació per deixar la UE (EU Withdrawal Bill) ha seguit per la mateixa línia, encara que amb pitjors conseqüències per a les relacions entre el govern escocés i el central.El propòsit de la llei és poder tindre lleis per regular tots els aspectes que, a hores d'ara, estan sota el paraigua de la UE. El govern escocés administra àrees com l'agricultura, la pesca i el medi ambient, que són dependents de la legislació europea. El govern de Westminster, ha utilitzat l'EU Withdrawal Bill per retornar tots eixos poders al govern central, sense fixar una data de quan tornaran a Escòcia. La Primera Ministra Sturgeon i el Primer Ministre de Gal·les varen declarar que la legislació suposava una 'nova presa de poder'. Fins i tot, els Conservadors escocesos varen reclamar obertament la modificació de la llei.

Finalment, el Parlament Britànic va passar la llei fent mínimes modificacions que no varen resoldre els problemes de la llei, provocant que per primera vegada des de 1992 el Parlament Escocés no donés consentiment a una llei, tot trencant la convenció existent. Al Regne Unit, com que no tenen una constitució escrita, es regeixen per 'convencions', que són normes per costum, que sempre (o quasi sempre) s'han respectat. Quan una convenció es trenca, és un terratrèmol a l'arena política.

Mentrestant, el moviment independentista escocés ha arribat a màxims històrics i s'ha estabilitzat al voltant del 45-46% a l'equivalent britànic del CEO (que havia situat al separatisme amb el 33% de suport l'any del referèndum per la independència). Amb un marcat suport de la gent jove (16-24), que l'any 2017 un 72% donava suport a l'independentisme.

Les contradiccions del sistema britànic no faran més que avivar-se a mesura que ens acostem al març de 2019 i res fa pensar que l'independentisme escocés no en serà el beneficiari. La crisi constitucional s'aprofundeix, mentre que la llei alternativa a l'EU Withdrawal Bill que ha fet el Parlament Escocés es debat actualment als tribunals – però no patiu, fins i tot si es declara il·legal una cosa està molt clara: cap líder del SNP anirà a presó.

Zahia Guidoum Castiblanque, politòloga i sociòloga. @ZahiaGC

Coordinadora de Decidim Exterior @DecidimExterior