Opinió

40 anys de la Constitució Espanyola

Pocs dies enrere es celebrava el quaranta aniversari de la Constitució Espanyola i sentíem els clàssics encreuaments de relats sobre el que va suposar aquell esdeveniment i el desenvolupament històric que ha produït la seua materialització. Sovint es reconeix a aquestes normes –que no tots els països tenen- un paper fonamental en construcció política, cultural, social i econòmica d’un país. Però 40 anys després el debat més interessant és probablement per què no ha sigut capaç de vehicular a un gruix important de la societat, com sembla evident de totes totes.

És aquest anàlisi el que ens duu a molta gent a afirmar que la Constitució Espanyola està en crisi, i dos són els motius més evidents: la impossibilitat que té per donar solució a problemes concrets que sorgeixen sense que els mecanismes constitucionals puguen resoldre’ls i també la impossibilitat que té per donar resposta als canvis estructurals que s'han produït en els 40 anys de la seua existència. Si bé el procés català és possiblement l'element que més clarament ho demostra, també hi ha altres importants que produeixen una gran distorsió entre la realitat social i política i la Constitució, des d’un sistema electoral que minva la pluralitat existent en la societat espanyola fins la garantia militar de la unitat territorial com a “regal” al poder militar franquista durant la Transició.També és extremadament significatiu el fet que la Constitució Espanyola només haja estat modificada en dues ocasions per complaure els designis de la Unió Europea, és també una constatació del seu esgotament i contradicció. Que només siguen les elits les qui accedeixen al contingut de la pròpia norma constata que aquesta està basada en una concepció elitista de la mateixa que no respon a la profunda consciència democràtica que té la societat.

Però, quina és la proposta alternativa? Malauradament des de l’esquerra transformadora hem patit l’absència d’una alternativa cohesionada, estructurada i global; proposta que hem rebutjat construir per centrar-nos en parlar exclusivament dels límits i problemes concrets que produeix l’actual sistema. El problema és, precisament, que si no canviem aquest sistema començant pel seu pilar estructural que és la Constitució, estarem avocats a fer girar la nostra política en una eterna “planta d’urgències d’hospital” on atendre l’últim problema que entra sense apuntar a l’eix central que el genera.

Davant aquesta situació el repte que tenim les forces progressistes i transformadores és projectar una proposta amb l'objectiu que siga entesa i compartida per la majoria social d'aquest país, per les treballadores i treballadors en la seua diversitat i pluralitat, però a les quals unir a través d'un projecte de futur on totes elles càpiguen. També una proposta que s’inicie de la realitat nacional del país perquè siga des d'aquesta condició des d'on es construisca el nou pacte. L’Estat espanyol està composat de regions però també de nacions que han de poder decidir què volen ser i com volen que siga l’Estat que les inclou.

D'altra banda els drets i llibertats han d'ampliar-se i blindar-se de forma categòrica. L'ampliació de drets és una prioritat de la nostra proposta política, una ampliació que no només incloga quantitativament uns nous, sinó que reben l'estatus i la importància de la resta de drets fonamentals. Si bé fins ara molts d'ells han estat simples “principis rectors” i fins i tot “drets secundaris socials”, el nou pacte constitucional requereix que tinguen la categoria central que mereixen.

Per últim, la Constitució ha de contemplar mecanismes que puguen garantir la consecució dels drets i la defensa de la democràcia i tan sols hi ha dos formes d’aconseguir-ho: uns serveis públics de qualitat i una normativa estricta i clara que limite els atacs de les elits i els poderosos als interessos generals.

Crec que aquestes han de ser les claus a partir de les quals construir un vertader projecte col·lectiu alternatiu a l’actual sistema, que siga accessible i exportable, atractiu i creïble, però que sobretot, siga una proposta per la que pague la pena lluitar.