Set anys després de l'estrena del primer lliurament, Els Futbolísimos tornen amb *El misteri del tresor pirata*, una aventura amb nous reptes per a la colla del Soto Alt F.C. En la preestrena celebrada als cinemes Kinépolis de Paterna, l’actriu Carmen Ruiz, l’actor Arturo Valls i el director Miguel Ángel Lamata parlaren sobre la seua participació en la pel·lícula, el procés de rodatge i la connexió emocional que manté viva esta saga entre el públic familiar.
Carmen, com ha sigut retrobar-te amb el teu personatge, Juana, set anys després de la primera pel·lícula?
C.R.: Doncs una meravella, la veritat. Em va fer moltíssima il·lusió tornar a interpretar a Juana, tenia moltes ganes. A més, retrobar-me una altra volta amb Emilio —Joaquín Reyes— ha sigut meravellós. Tenim molta química treballant junts i també en la vida, així que la relació entre els personatges ha crescut. Ha sigut molt bonic també coincidir amb el nou actor que fa de Pakete, i em va emocionar molt vore a Julio Bohigas, que va ser el primer Pakete, ara interpretant a Marcos, el fill major. A mi això em va fer moltíssima il·lusió.
Arturo, quan se’t presenta el personatge de Salvatierra i què et porta a acceptar el paper?
A.V.: La veritat és que no recorde exactament quan va ser. Hauria de mentir i dir que estava veient una telenovel·la amb ma mare quan va sonar el telèfon [riu], però sí que recorde que em va fer molta il·lusió. A hores d’ara, u es guia més per si gaudirà el rodatge. I ací estaven tots els ingredients: un director que m'encanta, companys amb els quals sabia que me l’anava a passar bé, rodatge a l’estiu... A més, m’abellia molt formar part d’una peli d’aventures, com les que em feren feliç quan era xiquet: *Els Goonies*, *E.T.* i companyia. També coneixia la saga, perquè havia llegit els llibres amb el meu fill i havia vist la primera peli. Tot això em va fer dir que sí sense dubtar-ho.
Per què heu saltat del primer llibre directament al desé en este segon lliurament?
M.Á.L.: És cert que hi ha un salt gran. Però en els llibres, els xiquets no creixen, sempre tenen la mateixa edat. Des del principi, ens llegírem els dotze o quinze primers títols, i el número deu em va paréixer el més lògic per a continuar. La història tenia un triangle amorós interessant, més aventura, més perill, més emoció… Tot estava més portat al límit, i el futbol tenia una pegada emocional molt forta. Per a mi, és un dels millors llibres de la saga i tenia moltes ganes d’adaptar-lo al cinema.
Està pensada esta pel·lícula només per al públic infantil o té una vocació més àmplia?
M.Á.L.: És una pel·lícula per a xiquets, sí, però també per al xiquet interior que tots portem dins. Crec que connecta amb un públic molt ampli.
C.R.: Clar, a més han passat set anys des de la primera. El públic d’aleshores ha crescut, però hi ha una altra nova generació, com els meus nebots, que tenen set i huit anys i estan ara enganxadíssims als *Futbolísimos*. És un fenomen que es continua renovant, i té també molta picada d’ullet per als adults, sobretot per als qui vam créixer amb aquelles pelis ochenteres d’aventures.
Com ha sigut el treball amb els xiquets durant el rodatge? Alguna anècdota que recordeu amb afecte?
A.V.: Ha sigut increïble. El primer és que ells ens recorden l’essencial del nostre treball, que és jugar, llançar-se, passar-ho bé amb el personatge sense prejudicis ni por de ser jutjat. Vore com ho viuen amb alegria, naturalitat i professionalitat… A mi m’ha fluixejat. Recorde una escena en la qual el nou Pakete, després d’una presa, va dir: “Podem fer-ne una altra? Crec que puc matisar-la més”. I vaig pensar: Quin compromís, quin guai este xaval! També en els descansos eren una bomba d’energia: contant acudits, endevinalles, jocs… Et contagiaven eixa creativitat constant. Ha estat un gran gust treballar amb ells.
Miguel Ángel, què t’ha resultat més difícil: dirigir als xiquets o als adults?
M.Á.L.: Com diu Arturo, els xiquets d’esta pel·lícula tenen moltíssima motivació, formació, carisma i ambició —en el millor sentit—. A mi no m’agrada tractar-los com si foren xiquets. Els dirigixc igual que a Carmen o a Arturo, i crec que això ells ho agraïxen, perquè se senten presos de debò i s’ho prenen més de debò també. Ha sigut molt gojós treballar amb ells. En esta saga, de fet, els adults solen ser un poc més infantils del que deurien i els xiquets un poc més madurs. Hi ha un joc amb això que funciona molt bé.
Quines expectatives teniu per a esta segona pel·lícula?
M.Á.L.: Doncs molt bones. La primera va ser un èxit: més de 600.00 espectadors només en cinemes, i moltíssims més en plataformes i televisió. És la pel·lícula infantil més vista dels últims anys. I esta té tot per a funcionar igual o millor. L’he arribada a vore projectada a Seattle, en un festival, i el públic estatunidenc reaccionava igual que l’espanyol: reien, s’emocionaven en els mateixos moments. Té una cosa universal.
C.R.: L’ideal seria que vinguera gent que ja és fan dels llibres, però també els qui no els coneguen. Que descobrisquen la saga, s’enganxen i diguen: “què bé està feta la peli”.