Hi ha confrontacions que permeten dissertar sobre el principi del sentit de la felicitat. Pot ser que siga el cas. Potser la felicitat va estar a veure la imatge d'Eduardo Berizzo instal·lat al capdavant de la banqueta del Sevilla després d'una intervenció que li va allunyar de la gespa. Potser la felicitat més extrema, des d'un prisma blaugrana, haguera arribat amb la conquesta d'una victòria que durant molts instants no va semblar una quimera en virtut de l'esforç homèric desenvolupat pel grup de gladiadors que van assaltar els murs de l'infranquejable coliseu de Nervión, segons dictamina l'estadística, en una nit marcada per la pluja i el fred, però hi ha felicitat darrere de la igualada saldada en un escenari replet de complexitat enfront d'un adversari que es mou amb soltesa per l'univers de la Lliga de Campions. Potser la història del duel entre el Llevant i el Sevilla dignifique la versió mostrada per l'entitat d'Orriols. Va haver-hi passió sobre la pastura i orgull i un plus de gallardia i de convicció per a afrontar una cita complicada. El Llevant es va sentir poderós en diferents fases de la confrontació. Va ser capaç de desafiar al Sevilla en el seu propi entorn i de discutir-li l'arrel de l'enfrontament. Va posar en ordre el seu cap i va eixir reforçat del feu sevillista.
L'equip blaugrana havia traçat un pla i ho va seguir amb determinació i meticulositat per a apuntar-se amb determinació i valentia per les proximitats de l'àrea sevillista. No va haver-hi dubtes. Ni falses aparences. L'equip no va cercar refugi arrere. Mai va retrocedir dos passos sobre si mateix per a aixoplugar-se. Va ser profund i directe. Les seues transicions eren veloces. Els dubtes acuitaven al Sevilla i a la graderia. Per moments va ser turmentós i impulsiu per a atribular al seu oponent. El Llevant es comportava com un equip vital. Semblava sentir-se còmode en un escenari complicat. Per moments els papers semblaven intercanviats. No va haver-hi excessives notícies de l'equip de Berizzo. El Sevilla va mostrar un aire displicent com si el partit estiguera embolicat per una aurèola funcionarial i fora a madurar pel mateix pes dels seus galons. Els xiulets van refermar a la conclusió del primer acte. Va ser un senyal indicatiu de tot l'esdevingut.
Oier va orientar els guants per a salvar un tir que es va estavellar en el pal. La jugada entreteixida per Morales i Campaña va meréixer major premi. No obstant això, Rico va estar imperial. El meta després es va aliar amb la sort i amb el pal en un llançament màgic de Jason que va xocar en les seues cames per a eixir expulsat de la porteria. El Sevilla va perdre infinitat de pilotes. Eixe aspecte va ser determinant i un indici potser de l'escassa intensitat que va mostrar. L'indicatiu és perillós per a un bloc aguerrit i vertiginós. Banega va tractar d'esquinçar l'entramat defensiu forà i Yeddar va desafiar a Oier en la represa. La resposta del porter basc va ser diligent i expeditiva. Oier va sostenir a un Llevant que mai va girar el seu rostre i que va concloure la cita voltant la meta del seu adversari. La seua posada en acció va ser escruixidora per a rescatar una igualada amb capacitat per a impulsar-li en el complicat ecosistema de la Primera divisió.