Sergi Olcina és un totterreny de la ràdio. Ací, un servidor va tindre la sort de coincidir amb ell en una de les etapes a Ràdio 9, i és que la ràdio és un mitjà que t’enamora. Durant molts anys, Olcina va ser la veu de Canal 9, però també ha conduït nombrosos programes a la ràdio valenciana. Després del tancament, Sergi es va retirar al poble on estiuetja, Sorita, on va desenvolupar una passió i un talent per al món de la il·lustració, al què també s’ha fet un nom. Ja compta amb diversos contes il·lustrats, alguns tan especials com el del Tirisiti o El Princepet.
En l’actualitat, ha estrenat un nou programa a la ràdio autonòmica, À Punt, amb producció de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies: Amunt i avall. D’este nou projecte, del seu retorn a les ones i de la vida en general, en parlem amb este polifacètic professional.
Com et van proposar tornar a la ràdio amb el programa El Rall?
És molt curiós, perquè jo estava retirat, al poble, a Sorita. Un dia em va arribar un missatge de la Junta Central Fallera, que em proposaven fer l’exaltació de les Falleres Majors de València 2024. No sé per què, però li vaig dir que sí. L’exaltació es retransmet per televisió i, arran d’això, em va començar a sonar el telèfon. Un d’eixos tocs era d’À Punt.
Va ser a principis de temporada, al mes de setembre. Jo em preguntava com seria tornar, perquè ja havia descartat completament la ràdio i la tele de la meua vida. Però va sorgir la oportunitat de presentar El Rall amb altra gent de la casa. Amb la qual ja havia coincidit en RTVV.. i vaig dir que sí.
Com vas viure el retorn amb el primer programa d’El Rall?
Primer em vaig tindre que familiaritzar amb el programa. No l’havia escoltat mai. I per a incorporar-nos vam tindre una setmana de preproducció. Començàvem el 2 de setembre, però vam entrar el 26 d’agost. Tornar al centre de produccions de Burjassot va ser molt agradable però a l’hora molt estrany, perquè jo havia treballat molt allà en l’etapa de Canal 9. Tota la vida quasi. La ràdio abans estava a Blasco Ibáñez, i jo sempre feia la ruta entre Burjassot i la ràdio.
Quan vaig entrar a l’edifici i vaig veure el que en quedava del que havia sigut... em faltava la gent, em faltava el moviment. Era com tornar a casa, però faltant-li ànima. Però el dia que vam entrar en antena, va ser com sempre: super normal, com si no haguera passat el temps. Es curiós.
El Rall, que durava dues hores, se’m va passar en deu minuts. Vaig tindre la sort de tindre en la casa a gent com Asun Hernàndez amb la que ja havia treballat, amb Javi Doménech, que dirigia o amb Lucía Nadal, que tot i treballar a la radio anteriorment no havia coincidit mai, però es fantàstica. O alguns tècnic de la casa, com Òscar Pellicer, Jose Navas o Mª José Collada que em van fer sentir de nou com a casa. I com tot l’equip amb el que treballe ara com Marina, Mireia, Mar, Lorena, Abril i Ruth!!! Que es el millor que li podria passar a algú. Estic que no me ho acabe amb estes persones.
Ara has estrenat Amunt i avall. Com et va arribar el repte de fer el matinal?
Em van comentar que hi havien canvis i em van preguntar si volia fer el programa del matí. Era ampliar El Rall, que durava dues hores. Em va semblar bé, perquè El Rall era molt municipalista, molt local, i això, en certa manera, el limitava. Amb Amunt i avall s’obrien possibilitats i es convertia en un magazín que unia eixe esperit local amb altres temàtiques més àmplies.
A més, les dues hores se’m quedaven curtes. Per a mi, era com si foren deu minuts. I no me ho vaig pensar. Ja saps com soc, em v ala marxa.
Amunt i avall està produït per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. Com funciona això?
La Federació, dins del seu paper com a organisme públic, té un acord amb la Radiotelevisió Valenciana. Això els permet canalitzar el programa, per la seua temática, que es produix a les instal·lacions d’À Punt, però amb producció a càrrec de la Federació. D’ací ve també el seu caràcter municipalista, local i proper.
Com han sigut les primeres setmanes? Com ha reaccionat l’audiència?
Ara no és com abans. Quan es va tancar Canal 9 i es va crear À Punt, tot just estàvem en plena revolució digital. Abans depeníem molt dels oients, de les telefonades. Ara les xarxes socials tenen molt de pes. Fins i tot pareix que un perfil o una aplicació siga més important que el programa en si.
Tot i això, la gent et coneix, et reconeix per la veu! Sap qui eres, sap quin programa fas, i tot queda molt més vinculat.
Durant molts anys vas ser també la veu de Canal 9. T’has plantejat mai dedicar-te al doblatge?
Sí, però el doblatge és un món supertancat. No deixen entrar ni al tato. Jo he arribat a anar de la mà d’alguns propietaris d’estudis, però res; està molt complicat accedir-hi.
Quan es va tancar la ràdiotelevisió valenciana, et vas reinventar. Què vas fer?
Vaig decidir estudiar tècnic veterinari, perquè sempre m’han agradat molt els animals. Sempre he tingut gossos i gats. Ho vaig estudiar a la Catòlica, vaig fer les pràctiques i tot va anar molt bé. El que passa és que, clar, quan ets el més major del grup en les pràctiques, és un poc bizarro.
Ara sé moltes coses dels meus animals i la gent em crida per preguntar-me. Un dia em va donar per dibuixar el meu gos, que ja havia faltat. La gent es va quedar bocabadada. Em van començar a demanar dibuixos d’animals —la majoria ja havien mort—, i vaig començar a rebre encàrrecs. Alhora, vaig comprar una papereria a Russafa. M’hi posava a dibuixar a l’aparador. He enviat gossos dibuixats a Abu Dhabi, Grècia, Alemanya, etc.
I d’ací, vas passar a il·lustrar contes infantils. Com va ser?
Una amiga contacontes em va contactar perquè tenia un personatge de bruixa i volia que el dibuixara. El llibre va funcionar molt bé, en vingué un altre, i un altre... Vaig conéixer Jordi Raül Verdú, també escriptor, i fins i tot vaig fer un llibre il·lustrat del Tirisiti, que va arribar a ser a regal de Nadal de la Generalitat.
Ara he fet un altre sobre el Nadal d’Alcoi, i fins i tot la meua neboda te ressenyes al temari de la facultat amb il·lustracions meues! És molt emocionant.
I com ha sigut la tornada del poble a la ciutat? Quan et criden del Rall, t’ha tocat tornar, no?
Sí, clar. Tornar a la ciutat... a la jungla. Però em sent com la primera vegada. És com si tornara a començar, readaptant-me. M’estresse de seguida!! La diferència és que ara ja conec el terreny, però tot és nou alhora. És com tornar a eixir al món una altra vegada.
Què és el que més t’agrada de la ràdio?
Uf, moltes coses! Les situacions improvisades, quan succeïxen coses imprevisibles. O a nivell personal, per exemple, una història molt forta que vaig viure en primera persona. Els meus pares van faltar molt joves i no sabíem que teníem més família. Un dia, el meu germà va rebre una carta d’un home que deia que era germà de ma mare. Jo no me’n fiava. Però tres dies després, va arribar una carta a la ràdio dirigida a mi, d’una dona que deia el mateix. La vaig telefonar i resulta que sí, que eixe home era el nostre tio, que havia marxat a França feia 40 anys. Ell tenia la partida de naixement de ma mare.
Havien sabut que ella ja no vivia, però van voler continuar buscant-nos. I de sobte, van aparèixer una tia a França, un altre que havia tornat, una altra a Toledo... i un fum de cosins i familiars! Tot molt fort. Amb unes coincidències i descobriments genètics impressionants. Una experiència única.