La comèdia permet observar les relacions humanes amb una llibertat que altres gèneres no sempre es permeten. Natalie Pinot és una de les intèrprets que aprofita este espai per a construir personatges complexos sense necessitat de subratllats. En La veritat, la comèdia de Florian Zeller que arriba a La Rambleta del 26 al 28 de desembre, interpreta una dona intel·ligent, moderna i amb una mirada gens ingenua sobre l’amor, la fidelitat i les mentides quotidianes.
En conversa amb València Extra, Natalie parla del text, del seu personatge, del treball amb Juan Carlos Fisher i Joaquín Reyes, i del per què esta obra, entre rialles, acaba funcionant com un mirall incòmode —i necessari— per a qualsevol espectador.
Què va ser el que més t’atreia de La veritat quan llegires el guió per primera vegada?
El primer és que em va resultar molt divertida de llegir. El que més m’atreia va ser lo inesperada que és l’obra. Cada escena et sorprén, està molt ben escrita, és molt enginyosa. No t’esperes el que passarà ni amb la història ni amb els personatges, et va sorprenent tot el temps.
I del meu personatge, la veritat és que m’encantà. Sense desvelar res, els girs que fa també són molt sorprenents, i això com a actriu és un regal.
L’obra juga molt amb la mentida i la veritat en les relacions. Quin creus que és el major repte a l’hora de transmetre este equilibri al públic?
Per a mi, la meua forma d’encarar el treball és sempre tenir la sensació que el meu personatge diu la veritat tot el temps. Perquè jo crec que els grans mentiders es creuen les seues pròpies mentides.
A més, hi ha alguna cosa molt divertida en el meu personatge: no és una dona tonta ni ingènua, és una dona moderna. Ella diu alguna cosa molt clara en l’obra: pot entendre que el seu marit tinga deslices. “Lo que em fa molt mal és assabentar-me”. És una mica això de ulls que no veuen, cor que no sent.
Fins i tot ella mateixa assumeix que podria tindre els seus. Mentres no tinga conseqüències i no se sàpiga, no passa res. Ara, clar, quan ja és alguna cosa més gran que un simple desliz, ací la cosa canvia.
Com ha sigut treballar sota la direcció de Juan Carlos Fisher i amb un elenc com Joaquín Reyes, Raúl Jiménez i Alicia Rubio?
Ha sigut fenomenal, un procés molt plaent. Juan Carlos és un encant, dirigeix d’una forma molt subtil: et sents còmoda tot el temps, i al final tot té un sentit molt clar.
En escena, tots giram una mica al voltant de Joaquín. Jo només interactue amb ell, no amb Raúl ni amb Alicia. I amb Joaquín ha sigut una meravella, perquè té un sentit de l’humor increïble, no sols actuant, també en la vida. Treballar amb ell és molt divertit, m’ho passe molt bé.
A Raúl el conec de fa temps, el procés d’assaigs ha sigut estupend, i Alicia ha sigut un descobriment. Ha sigut un equip molt bonic.
Te has sentit identificada amb algun aspecte del teu personatge en la vida real?
M’agrada molt el seu sentit de l’humor, i això també és alguna cosa que m’encanta de l’obra. No és una dona sofrida ni victimista per tindre un marit que la enganya. És una dona madura, amb sentit de l’humor, que treballa, que entén la vida, que no és cap tonta. I això em sembla molt interessant de contar en escena.
I ja per a acabar, si haguéres de definir en una frase què esperes que el públic se n’emporte de La veritat, quin seria?
Crec que reflexionar sobre la pròpia parella mai ve malament. L’obra serveix molt per a això.
Al final t’adones que tots mentim. La vida està plena de petites mentides, perquè és impossible viure dient tota la veritat tot el temps. De fet, el personatge de Joaquín ho diu molt bé: “Si totes les parelles es digueren la veritat, no hi hauria civilització”. Hi ha mentides pietoses, mentides necessàries… mentim constantment, i l’obra et fa pensar en això sense jutjar-te.