Hi ha entrevistes que s’encarrilen… i altres que es desmadren (per a bé). La conversa amb Josep Lozano i Lluís Nadal va clarament per ahí: respostes que se xafen, bromes que se colen entre conceptes i eixa sensació constant d’estar més en una sobretaula que en un qüestionari. Tot açò mentre comeMODA continua donant que parlar després d’una presentació en el Centre del Carme Cultura Contemporània amb la sala plena fins dalt. Parlen de moda, sí, però també de tot el que la rodeja, la sosté i, sobretot, la contradiu. I ho fan amb una mescla prou poc habitual: rigor, ironia i zero ganes de posar-se solemnes.
Vestir-se també és pensar
El llibre, que fuig tant de l’assaig acadèmic com de l’autobiografia a l’ús, es construïx com una espècie de mapa híbrid on conviuen experiències, teoria, backstage i memòria. Però sobretot, una idea travessa tota la conversa: la moda no és superficial. O, almenys, no només.
“La moda no pertany al món de la faràndula ni al de la frivolitat. Sinó del pensament”, afirmen. I ho diuen amb eixa mescla de convicció i naturalitat que desactiva qualsevol prejuí.
De fet, un dels grans encerts del llibre és com convertixen una cosa aparentment abstracta en una cosa tangible. Ho fan amb exemples, amb escenes quasi cinematogràfiques i amb frases que es queden flotant. Com esta: “La moda no és deixar-te portar, és deixar-te pensar”.
El backstage: on cau el mite
Si hi ha un lloc clau en comeMODA, eixe és el backstage. Eixe espai quasi mític on, segons ells, es desmunta tot.
“En el backstage veus les coses com són. Sense artificis”, expliquen. Ni glamour constant ni pose eterna: treball, tècnica, coordinació. “Te n’adones que és un treball, una forma de viure, i que té poc a vore amb la poètica d’ensenyar”.
Ahí apareix una de les idees més interessants del llibre: la dualitat entre el que es mostra i el que no. “La poètica és la part del backstage cap a fora; la política, del backstage cap a dins”. És a dir, el que veem front al que sosté tot eixe espectacle.
La ironia com a ferramenta (i com a defensa)
Parlen molt d’ironia. I no com a recurs estilístic, sinó quasi com a forma d’entendre la moda. Per un costat, una indústria que representa prop del 2,9% del PIB. Per un altre, un sistema que s’exhibix com a fantasia. “Estem proposant una cosa com a fantasia quan darrere estem pensant en produir, consumir, professionalitzar…”. Eixa tensió ho travessa tot. I també la contradicció: consumir moda, però fer-ho amb consciència. “És la segona indústria més contaminant del planeta”, recorden.
En un moment de la conversa apareix una altra clau: el storytelling. Hui, diuen, és tan important com la peça. “Necessitem eixe relat per a poder vestir-nos, perquè estem parlant d’un llenguatge”. I eixe llenguatge no és neutre. Vestir-se implica elegir, posicionar-se, comunicar. Ho resumixen amb una d’eixes frases que semblen mig broma, mig veritat absoluta:
“No et vistes igual per a un enterrament que per a demanar un préstec… a no ser que vulgues lligar o enterrar el banquer”.
Dues mirades, un mateix llibre
La química entre ells és més que òbvia. Es nota en com s’interrompen, es completen i, a vegades, es contradiuen amb humor.
Un més pròxim a la direcció artística, l’altre més pegat a la producció. Un empeny, l’altre frena. “Jo en principi no solc tindre traves i després arriba Lluís i les posa”, diu Josep entre rialles. I funciona.
Eixa tensió és precisament la que dona forma al llibre: una mescla d’afany didàctic i necessitat de fer-lo digerible. “Això no s’ho va a tragar ningú”, li soltava un a l’altre durant el procés. Solució: “clavar pulles”, contar anècdotes, fer-ho visual. I així naix eixe to tan particular: a mig camí entre la crònica, l’assaig i quasi una sèrie.
Una moda menys idealitzada
Si hi ha alguna cosa que els sorprén —o potser els continua sorprenent— és la idealització constant del sector. Front a això, ells proposen una mirada més real. Conten, per exemple, el cas d’un xic que volia ser model i que, després de llegir el llibre, canvià d’idea. Lluny de vore-ho com un fracàs, ho celebren: entendre la moda també és entendre els seus límits. Perquè sí, la moda pot ser creativa, cultural i expressiva. Però també és exigent, tècnica i, a voltes, poc romàntica.
Una conversa que continua
En acabar l’entrevista, queda la sensació que el llibre parla de molt més que de moda.
Sobre com ens vestim. Sobre què diem sense parlar. Sobre fins a quin punt en som conscients.
I, sobretot, sobre com una cosa tan quotidiana com elegir una camisa pot ser, en realitat, un gest polític, cultural i personal. Amb comeMODA, Lozano i Nadal no només expliquen la moda. La desmunten, la qüestionen… i, de pas, es riuen un poc d’ella. I això, en un món que a voltes es pren massa seriosament, s’agraïx.