OBK torna a València este cap de setmana i ho fa per la porta gran: dos concerts consecutius a la Sala Moon amb totes les entrades esgotades, en plena celebració del seu 35é aniversari i dins del Vértigo Tour. Més de dos mil persones es retrobaran amb un repertori que forma part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions i amb noves cançons que marquen una nova etapa creativa per al projecte liderat per Jordi Sánchez.
Hores abans de pujar a l’escenari, conversem amb ell. Parlem d’emoció, de melodies, d’electrònica, de constància i d’eixe treball “de pic i pala” que ha convertit OBK en un cas singular dins de la música espanyola: un grup que no necessità modes per a perdurar, ni nostàlgia per a continuar omplint sales.
Dos nits seguides amb entrades esgotades a la Sala Moon. Després de més de 2.000 concerts, què et passa pel cap quan veus que València torna a respondre així i, a més, amb diverses generacions mesclades?
Doncs em sent súper feliç. Tot el que puga dir es queda curt. Sempre he pensat que ja era un somni poder fer un primer disc fa 34 anys i tot el que ha vingut després ha sigut fruit de treballar molt seriosament, amb molta passió i molt d’amor pel que faig. Gràcies a Déu, la gent ha sabut vore això, perquè si no seria impossible estar ací després de tant de temps, fent sold out, en un moment tan bonic, a més amb cançons noves que estan agradant molt.
Em passa molt això que dius: hi ha gent que coneix la marca OBK, coneix les cançons, però que mai m’ha vist en directe i este cap de setmana serà la primera volta. El directe potser era el punt més desconegut i és on la gent es va enganxant a poc a poc. Ha sigut un treball de pic i pala, molt constant, i estic molt feliç perquè es treballa per a això, perquè arriben els fruits.
OBK va nàixer mirant a Depeche Mode i ara sou espill per a atres. Què sents quan veus a tanta gent cantant “Historias de amor” com si ja fora seua?
El que sent és que les coses fetes amb el cor, amb il·lusió i amb honestedat arriben. És el que sempre he intentat transmetre. Les cançons fetes amb estima i sense pretensions acaben arribant a la gent.
Com a creador crec que és molt important no oblidar-te d’on véns. Tots necessitem continuar sent xiquets curiosos, estar atents al que passa al voltant i absorbir coses. Jo no tinc cap atre secret ni cap pretensió més enllà d’emocionar. Hi ha algo molt honest en la meua manera de ser i de fer cançons, i crec que això la gent ho percep.
En una època en què l’electrònica tendix a ser més freda o més ballable, OBK manté el pes de l’emoció i la melodia. És algo buscat?
És un equilibri. A nivell de lletres, però també a nivell musical. Hi ha cançons que són més emocionals, com Maldita mujer, i atres que no ho són tant, com Berlín. A mi m’interessa molt parlar a través de la música, de les melodies, de les orquestracions, però també m’agrada l’electrònica més fosca i més dura.
Sóc una persona a la qual li agraden moltes coses alhora. Sempre he dit que sí, Depeche Mode està ahí, però també vinc d’Umberto Tozzi, d’Elton John, de George Michael… Tot això m’ha format com a creador. Eixa mescla és el que em dona una personalitat pròpia i el que, al final, és OBK.
En directe, els temes clàssics conviuen amb arranjaments més actuals. T’agrada revisitar les teues cançons?
Molt. Per a mi les cançons estan vives. Sempre m’ha encantat fer remescles, experimentar, buscar atres possibilitats per a una mateixa cançó. Portar-la a l’acústic, fer una versió totalment distinta, donar-li un atre enfocament…
Això és el que em fascinà de l’electrònica des del principi: és com un joc molt divertit. En la teua habitació, amb un ordinador i un sintetisador, pots fer mil coses i dur a terme idees inclús un poc boges. M’agrada tornar a eixes cançons i donar-los un nou vestit.
El Vértigo Tour no és només una gira d’aniversari, també presenta el vostre primer treball nou en dotze anys. Què ha canviat més en tu: el músic, la persona o la forma d’entendre l’èxit?
Les circumstàncies. El músic seguix intacte. Tinc la mateixa il·lusió que quan vaig fer el primer disc de la meua vida, encara que a la gent li coste creure-ho. Jo necessite il·lusió per a fer una cançó i per a compartir-la.
Fer cançons és fàcil, però fer una cançó que tu vulgues compartir i de la qual et sentes orgullós, agrade més o menys, això és l’important. Jo no em penedisc de cap cançó d’OBK. Algunes han funcionat millor que atres, però sempre han sigut molt de cor.
He estat dotze anys sense traure material perquè no tenia res que contar o res que compartir. I ara s’han ajuntat moltes coses en la meua vida i tinc moltes ganes d’este nou treball, que serà un EP, no un àlbum, però amb cançons que realment em venia molt de gust traure.
Aleshores, este EP és un treball recent, no algo que portares anys guardant.
Sí, és d’estos dos últims anys. Jo deixe molt que la vida fluïxca, no m’agrada forçar situacions. Al final, el que vius, el que et passa a tu, el que els passa als demés, el que veus… de tot això es beu i després es crea. Eixe xiquet curiós seguix ahí.
València sempre ha sigut una terra molt electrònica. Notes ací una connexió especial amb el públic?
Sí, es nota. De fet, durant molt de temps pensaven que OBK era valencià. Hi ha un puntet diferent, una connexió més visceral. És una plaça a la qual he vingut amb tots els discos de la meua carrera, he actuat moltíssimes voltes ací i és veritat que València té una cultura electrònica molt potent. Sempre se la relacionarà amb la música electrònica.
El tancament del tour serà al Sant Jordi Club i al Movistar Arena. Ho vius com una meta, un regal o una parada més?
És com la cirereta del pastís. Poder fer eixos espais després de 35 anys de carrera és algo molt bonic. OBK ha sigut molt popular, però mai ha sigut eixa superestrella que la gent imagina, i també m’ha agradat això.
He tingut un èxit raonable, suficient per a viure de la música tota la vida, però també un èxit que m’ha obligat a demostrar constantment per què estic ací, i això ha sigut per les cançons. Poder dir ara que faré el Sant Jordi i el Movistar Arena és una cirereta preciosa que ha tardat 35 anys en arribar. Em plena d’il·lusió… i també de vertigen, clar.