Arquitecta de formació, gestora cultural per vocació i amb més de dos dècades d’experiència en institucions clau de l’art contemporani, Kristine Guzmán arriba a l’IVAM com a directora adjunta en un moment decisiu per al museu valencià. Després de quasi vint anys en el MUSAC, on participà en la seua construcció des dels fonaments, afronta ara el repte d’activar una institució amb una història potent i una col·lecció excepcional.
En esta entrevista amb Valencia Extra, Guzmán reflexiona sobre la sostenibilitat aplicada als processos museístics, la necessitat d’independència front a la política, l’obertura del museu a nous públics i la importància de convertir l’IVAM en un espai viu, pròxim i compartit. Una conversa estratègica sobre com pensar el museu del present sense perdre de vista el futur.
Després de quasi dos dècades participant en la construcció del MUSAC, un museu que naixqué pràcticament des de zero, arribes ara a una institució amb una història tan marcada com l’IVAM. Què és més complex: crear una institució nova o reactiva un museu ja consolidat que necessita redefinir el seu relat?
Crec que alçar un museu des de zero és més complex. Quan començàrem en el MUSAC érem molt joves i, encara que hi havia persones amb experiència en grans institucions, com Rafael Doctor o Agustín Pérez Rubio, ens enfrontàvem a algo completament nou.
Tinguérem que inventar-ho tot: el concepte, la col·lecció, l’estructura, els departaments, els perfils professionals… pensar com funciona un museu des dels seus fonaments.
L’IVAM, en canvi, ya té una estructura sòlida, equips consolidats i una trajectòria clara. Ací el treball és distint: es tracta d’activar lo que ja existix i fer-lo evolucionar.
Ha insistit que la col·lecció és una de les grans fortaleses de l’IVAM. Des de la seua mirada curatorial, quins riscos existixen si no s’activa prou i quines oportunitats oferix per a connectar passat i present?
Crec que la col·lecció de l’IVAM sí que s’està activant. Hi ha molts préstecs, una programació molt vinculada als fons i una col·lecció permanent tan potent com la de Julio González.
A més, per a 2026 estan previstes dos exposicions permanents, i també s’està treballant en traure la col·lecció fora dels murs del museu, a través de coproduccions i col·laboracions amb atres institucions.
Un exemple recent és l’exposició realitzada en la Universitat. Tot això forma part d’una estratègia per a projectar la col·lecció i donar-li major visibilitat.
El projecte que compartix amb Blanca de la Torre s’articula en torn a sostenibilitat, patrimoni i territori. Com es traduïx este triangle en decisions concretes del dia a dia, més enllà del discurs?
La sostenibilitat no significa únicament fer exposicions sobre sostenibilitat, que també, sinó aplicar-la als modes de fer del museu.
Blanca porta anys investigant sobre este tema. Ya en 2016 comissarià en el MUSAC l’exposició Hybris, on s’aplicaren criteris molt clars: reduir transports aeris, minimitzar la petjada de carboni, evitar vinils i materials derivats del petroli, limitar la producció d’obra nova i treballar amb préstecs pròxims.
Ara el repte en l’IVAM és implementar estes pràctiques a una escala major, integrant-les en els processos habituals del museu.
El seu interés per la transdisciplinarietat connecta amb moltes formes actuals de producció cultural. Pot un museu d’art contemporani permetre’s hui no obrir-se a estos llenguatges híbrids?
Crec que els museus van clarament en eixa direcció. La nova museologia entén el museu no només com un lloc on s’exposen obres, sinó com un espai viu, on passen coses.
Un museu ha de ser un lloc on el públic no només mira, sinó participa, on sent que forma part d’allò que passa. Al final, el museu és sa casa, i ha de viure’s com un espai propi.
Ha participat en la creació de polítiques museístiques a llarg termini. En un context polític canviant, com es poden blindar els projectes culturals perquè no depenguen del cicle electoral?
Crec que els museus deuen tindre independència. Cal deixar treballar als equips i respectar els projectes presentats.
Blanca ha presentat un projecte museístic clar i ha de poder desenvolupar-lo en el temps necessari, sense interferències ni injerències en la programació.
Un projecte cultural necessita estabilitat. Si s’interromp constantment, es perd un temps molt valuós.
Per acabar, mirant al futur: d’ací cinc o deu anys, què li agradaria haver aportat a l’IVAM? Quina petjada li agradaria que quedara del seu treball?
A nivell de públics, m’agradaria atraure més gent, que l’IVAM siga un lloc on les persones se senten còmodes, com en casa.
I a nivell de polítiques museístiques, m’agradaria que el projecte que s’està implementant ara —en torn a sostenibilitat, inclusió i accessibilitat— es mantinguera a llarg termini.
No són temes de moda, són necessitats reals, i tant de bo seguixen formant part del museu inclús quan ya no estiguem ací.