Què faries pel teu pitjor enemic? Chimo (Christian Checa) i Rubio (Hugo Wetzel) són dos adolescents de barri, víctima i botxí, assetjat i assetjador, les vides del qual estan marcades per l'enemistat i el ressentiment. Un dia, Chimo veu l'oportunitat de venjar-se i posar fi a anys de sofriment. No obstant això, el que no sap és que el destí té un gir inesperat reservat per a tots dos. Els Cines Kinépolis de Paterna projecten, des d'este divendres dia 9 de maig, 'Enemigos', la nova pel·lícula del cineasta alacantí David Valero.
Mitjançant les Preestrenes del Festival Antonio Ferrandis, Kinépolis i l'Ajuntament de Paterna, amb el suport de Consultia Business Travel, pretenen consolidar la connexió entre València i els principals noms que integren el cinema espanyol a través de diferents preestrenes i presentacions especials. Des de la seua posada en marxa el març de 2017, el cicle compta amb 87 esdeveniments i ha rebut a 20.000 espectadors.
Hui, a València Extra, parlem amb el director d''Enemigos', David Valero.
Esta pel·lícula no sembla parlar de bons o dolents, sinó de ferides. Des d'on naix una història tan concreta entre víctima i agressor?
La llavor està en les meues vivències d'adolescent, en els anys 90. Hi havia un xaval molt temut al meu poble, molt violent. Mai vaig tindre una topada amb ell, però sí que el van patir amics i familiars. Això em va marcar. Quan vaig començar a escriure, em vaig preguntar d'on venia tanta ràbia. Crec que ningú naix violent, un es fa. I això havia de tindre un origen. La pel·lícula planteja si, coneixent la veritat, seríem capaces de perdonar o si seguiríem atrapats en la venjança.
Saps si eixa persona en la qual et vas inspirar va arribar a saber de la pel·lícula?
Vaig estar investigant. Fa anys que va desaparéixer de les nostres vides i, per la qual cosa vaig saber, va morir fa un any i mig o dos. La seua vida va ser més dura encara que la del personatge del Rubio: va estar a la presó, va rebre trets, va participar en atracaments... En les primeres versions del guió fins i tot figurava el seu nom real, però el canviàrem per respecte a la família i per a evitar possibles problemes legals.
En alguns moments, el relat es construïx més amb música que amb paraules. Quin paper té la música urbana en la pel·lícula?
La música és central, no sols com a acompanyament sinó com a llenguatge narratiu. Chimo i el Rubio comencen a trobar-se a través d'ella. Cadascun canalitza el seu odi i les seues emocions en les cançons. Hi ha una escena que m'encanta, on el Rubio canta tombat en el llit: no és un flashback visual, però la lletra et conta el seu passat. És una escena molt tendra, encara que també dura.
Les lletres van ser escrites pels mateixos artistes?
Sí, són obra de Bne, campió del món de freestyle. Jo li vaig donar algunes referències, però tot el que escoltes en la pel·lícula és seu, incloses les cartel·les que apareixen entre escenes. El tema final també el va compondre ell. El curiós és que va veure la pel·lícula al matí i, en acabar, va baixar a l'estudi, va llançar la rima i va gravar el tema eixe mateix dia. Steve Lean li va posar la base. Tot va sorgir ací mateix. Té un talent increïble.
La pel·lícula està rodada en barris humils d'Alacant, i els figurants són veïns reals. Com va ser l'experiència de treballar amb ells?
Increïble. Rodàrem en un barri amb una gran diversitat cultural, on hi ha una violència soterrada, però també molta humanitat. Els veïns van participar amb moltíssima il·lusió, es van sentir part del projecte. Venien a veure els enquadraments... Va ser molt bonic. Al final, tots compartim pors, somnis, ferides. Estic desitjant que s'estrene a Alacant, perquè estan desitjant veure's en pantalla.
Què va aportar comptar amb persones reals en lloc d'actors d'agència?
Una veritat que no pots fingir. No són figurants professionals, són persones reals, amb el seu físic, la seua manera d'estar. Això li dona molta autenticitat a la pel·lícula.
La pel·lícula llança una reflexió sobre l'odi i la falta d'empatia. Creus que estem perdent humanitat?
Sí. Vivim en una època de molta polarització. Tot s'ha tornat extrem. I a vegades ens oblidem que tenim la capacitat de perdonar, d'empatitzar. M'agradaria que la pel·lícula ajudara a mirar a l'altre des d'un altre lloc, a entendre d'on ve eixe dolor. No justifique la violència, mai, però sí que crec que cal entendre-la per a saber què fer amb ella: si repetir-la o trencar amb ella.
En el teu cas: perdonaries o et venjaries?
Perdonaria. Perdonar-ho a ell seria perdonar-me a mi mateix. Com diu la mare de Chimo en la pel·lícula: "El més valent no és qui es venja, sinó qui perdona". Eixa frase és clau. Encara que Chimo no li fa cas al principi, hi ha un punt d'inflexió, un moment molt poètic, en el qual entén que no vol seguir eixe camí. Que ell va ser educat en el respecte i l'amor. Si s'haguera venjat, hauria carregat amb això per sempre.
La química entre els protagonistes és molt potent. Com va ser el procés de càsting?
Volia fer alguna cosa molt del carrer. Que el Rubio fora un 'matón' real, que Chimo fora un xaval que haguera patit assetjament. Però això limitava molt, perquè hi ha escenes molt exigents emocionalment. Vam fer un càsting llarg, de mesos. Cristian i Hugo van aparéixer per separat i em generaven dubtes, però quan els vaig veure junts... va ser clar. Vaig deixar de buscar. Eren ells. Tenien una connexió especial, molt de respecte mutu i moltíssim talent.
Què esperes de l'estrena i dels pròxims mesos de promoció?
Portem un parell de mesos en promoció, començàrem a Màlaga, i ara estem a pocs dies de l'estrena nacional. El meu somni seria que funcionara molt bé en cinemes, sobretot entre adolescents, que són els que menys acudixen a les sales. Però no sé què passarà. És una pel·lícula molt bonica, molt treballada, i em faria pena que passara desapercebuda. Estic desitjant que arribe el dilluns i em diguen: "David, mira com ha anat".