Hi ha moments en una carrera que no sols sumen, sinò que marquen un abans i un després. Per a l’actriu valenciana Belén Riquelme, eixe instant té nom propi: Pedro Almodóvar. La seua incorporació a l’univers del cineasta manxec en Amarga Navidad no és sols un nou crèdit en la seua filmografia, sinò l’entrada en una forma molt particular d’entendre el cine, on l’emoció, la mirada i la veritat dels personatges ho són tot.
Amb una trajectòria forjada entre el cine independent, la televisió i la creació escènica, Riquelme ha anat construint una carrera sòlida i personal, lluny dels camins més evidents. Des dels seus inicis en propostes arriscades fins a projectes recents en sèries i teatre, el seu recorregut parla d’una actriu inquieta, versàtil i profundament connectada amb el que conta. I, a més, amb un fort vincle amb València, una ciutat que no sols la va vore nàixer, sinò que seguix formant part de la seua identitat artística.
La seua participació en Amarga Navidad arriba, a més, en un moment clau: no sols per treballar per primera vegada amb Almodóvar, sinò per fer-ho en una seqüència inicial que marca el to emocional de la història, introduint eixe equilibri entre humor i tensió tan característic del director.
En esta conversa, parlem amb Belén Riquelme sobre com va viure eixe primer encontre en l’univers Almodóvar, l’emoció del rodatge, la seua trajectòria entre formats, la seua faceta musical i creativa, i el moment vital i artístic en què es troba.
Entrar en una pel·lícula de Pedro Almodóvar sol sentir-se com un ritu de pas dins del cinema espanyol. ¿Com va ser per a tu eixe moment en què vas saber que estaries en Amarga Navidad?
Doncs és curiós, perquè realment el moment en què ho vaig sentir de veres va ser en el rodatge. Fins que tot es confirma hi ha molta incertesa, no saps molt bé… Però quan estava allí, rodant, va ser molt emocionant. Estava concentradíssima i, al mateix temps, flipant. Era com: “Estic ací”. I així i tot hi ha una part de tu que no s’ho acaba de creure. De fet, encara no m’ho acabe de creure.
Què recordes de eixe primer rodatge amb ell? Hi hagué algun moment que te marcà especialment?
El rodatge fon màgic. Començàrem tardíssim, era un rodatge nocturn i acabàrem de matinada. Jo anava pensant que anava a fer una part xicoteta i, de sobte, Pedro em va regalar una escena allí. Fon tot molt curiós, molt carinyós… No tinc paraules. De veres, fon una meravella.
Abans com a espectadora, quines pel·lícules d’Almodóvar t’havien marcat més?
Tinc moltes, però si tinc que dir-ne tres serien Dones al caire d’un atac de nervis, Tot sobre ma mare i Tornar. Me fascinen. A més, en el seu moment me vaig fer un cicle veient-les en orde cronològic, i és molt interessant perquè veus les autorreferències, hi ha com una lectura meta molt potent.
La teua escena apareix en l’arrancada de la pel·lícula i té un paper important en el to. Com la definiries?
No obri la pel·lícula exactament, però sí que està en la primera part. El que fa és obrir una part de l’humor dins de la història. És com una xicoteta porta que introduïx eixe to, eixe equilibri entre allò quotidià i allò inesperat.
Has parlat de la seua forma de dirigir des de la mirada. Com es traduïx això en el treball amb els actors?
És al·lucinant. Recorde que en la meua escena amb altres actors ell em deia: “Els veus”. I t’ho deia d’una manera que sols entens com a actor. Ell busca el que està en la mirada, en els ulls. Això em va impressionar moltíssim. Després, en vore la pel·lícula, entens moltes decisions que havia pres en direcció. És… un geni.
Véns d’una trajectòria molt lligada al cinema independent. Què ha suposat este salt a una producció amb major visibilitat?
És enorme, però encara l’estic processant. Jo vaig entrar en el cinema des de l’independent perquè volia fer coses, contar històries. I no és fàcil accedir al cinema. S’aprèn fent. D’alguna manera, tot està connectat: fins i tot projectes com La lava en els llavis tenien referències o vincles amb eixe univers.
També has treballat en televisió, en sèries com Cardo o Nails. Què t’aporta cada format?
Tot suma moltíssim. Cada director, cada guionista, cada personatge et construeix. En Cardo, per exemple, hi ha un treball molt interessant de creació, i en Nails el codi és més comèdia, que també és un repte. Estic molt contenta amb les experiències que he tingut en televisió.
La teua faceta musical també és molt important, especialment amb Limbo Cabaret. Quin lloc ocupa en la teua identitat artística?
Tot. Per a mi està tot unit. Limbo Cabaret no és sols un espectacle, és un projecte musical en cançons pròpies. Acabem de traure un tema que es diu Biografia no autoritzada. És el meu espai de creació, on puc interpretar, cantar… al final tot és contar històries i transmetre emocions.
També has encarnat figures molt vinculades a València, com Rosita Amores. Què t’ha aportat eixa experiència?
Moltíssim. Vaig tindre la sort de compartir temps en ella durant l’obra, i és una persona meravellosa. Tenim contacte, nos manem àudios… Li tinc un carinyo enorme. És algú a qui admire profundament. Quan algú està on està, és per alguna cosa.
A nivell personal, què t’ha remogut més d’esta experiència amb Almodóvar?
Durant el rodatge estava molt concentrada, treballant al mil per cent. Però al mateix temps estava emocionadíssima, amb ganes de plorar. Era com connectar amb un univers que sentia que ja estava dins de mi. Va ser algo molt fort, molt emocional.
En quin moment creatiu estàs ara i cap a on vols anar?
Seguisc creant, no he parat. Amb Limbo Cabaret seguim avant, tenim funció en el Teatre Pavón de Madrid. I a futur… vullc més. Seguir contant històries, seguir emocionant.
Si pogueres parlar amb la Belén que començava en València, què li diries?
Que confie, que es relaxe, que tot va bé. I que continue creient, inclús més.