“Tots podem ser espies i ser espiats”. Amb estes paraules, el director de CaixaForum València, Àlvaro Borrás, ha convidat al públic valencià a descobrir-lo en primera persona a través de ‘Top secret’, la nova exposició del centre que explora la relació entre el món del cinema i el de l'espionatge.
Així ho ha presentat hui al costat dels comissaris Alexandra Midal i Matthieu Orléan. Es tracta d'una mostra coorganitzada per la Fundació ”la Caixa” i La Cinémathèque française, que ja ha passat per Caixaforum Madrid, Barcelona i València, amb més de 200.000 visitants que podrien arribar al milió en el seu comiat en la capital del Túria.
“Encara que puga semblar que no, el cinema i l'espionatge són un binomi perfectament harmonitzat”, ha explicat Borrás, que ha assenyalat que “es tracta d'una exposició molt participativa”. Així, ha felicitat a Midal i Orléan la creativitat, llenguatge i recorregut que han aconseguit amb el comissariat.
Midal, per part seua, ha destacat que és una “oportunitat per a veure com el retrat de l'espia es transforma al llarg de la història i com compartix, amb el cinema, tècniques de gravació i altres ferramentes o eixa intenció d'amagar la identitat”.
“Ha sigut difícil aprofundir en més d'un segle d'imatges en moviment a través de l'espionatge, però la investigació ens ha permés plasmar esta relació amb tota mena de peces, des de documentals fins a sèries o pel·lícules d'animació, i veient-ho des d'un cinema polític i compromés al de gaudi o la diversió”, ha apuntat Orléan.
Així és ‘Top secret’
En col·laboració amb la Cinémathèque française, el joc d'espills entre cinema i espionatge és el punt de partida de ‘Top secret, un viatge cronològic-temàtic que es realitza a través de 175 peces de diversos formats i 90 clips de pel·lícules, abastant un segle de relació: des de Mata Hari fins a Carrie Mathison, passant per James Bond i Edward Snowden.
Seguint un recorregut cronològic —des de finals del segle XIX fins als nostres dies— i mitjançant àmbits diferenciats, l'exposició presenta un conjunt de 175 peces que establixen un diàleg entre gadgets de cinema, artefactes històrics, documents d'arxiu, clips de 90 pel·lícules.
La mostra compta amb cinc àmbits distints: «Espionatge i cinema, una història de tècniques»; «Clandestines de les grans guerres»; «Guerres fredes i gentlemen», «Terrors i terroristes (dècada de 1970 als nostres dies)», i «Tots espies? El ciutadà espia: perspectives de futur».
Durant el recorregut, s'aborden la història de les tècniques desplegades pels agents dels servicis d'intel·ligència i el paper singular que van tindre les espies entre 1870 i la caiguda del teló d'acer, així com les seues representacions cinematogràfiques, el naixement del mite de l'espia modern durant la Guerra Freda (principalment a través del personatge de James Bond), l'evolució de la figura de l'agent secret en relació amb les transformacions geopolítiques de la dècada de 1970 i, finalment, l'aparició de noves formes d'espionatge encarnades pels alertadors que només obeïxen als seus propis valors en un context de vigilància generalitzada.
L'exposició fa un esforç per incloure títols de la cinematografia espanyola del gènere com El Llop, de Miguel Courtois, Mataharis, d'Icíar Bollaín, i Istanbul 65, d'Antonio Isasi-Isasmendi, i un fragment de la documental Gràcia, l'espia, d'Edmon Roch, entre altres, a més de cartells espanyols de films internacionals.
Vigilància i espionatge
L'aspecte participatiu i de mediació ocupa un lloc destacat en la mostra, reforçat per una museografia immersiva: el visitant s'implica en una investigació que abasta jocs d'encriptat i diferents parades que volen expandir noció de vigilància i espionatge a l'experiència de l'espectador perquè l'espectador es convertisca en espia i alhora en un ser espiat.
De fet, els títols de cada àmbit expositiu estan inscrits en la paret a través d'un codi que només pot llegir-se quan un focus de llum daurada passa per damunt. A través de preguntes i diferents elements, la mostra vol convertir-se en un espai de reflexió i anàlisi dels temes i debats que presenta l'exposició, així com busca convertir-se en un espai en el qual l'espectador “siga espiat” i en la qual se simule la recollida de dades i imatges dels visitants, que es mostren al final. A més, els visitants podran immortalitzar la seua experiència disfressant-se d'autèntics espies i fotografiant-se en el fotoreclam situat en l'entrada de la mostra.
Recorregut de l'exposició: el reflex de l'espia
Un joc d'espills amb siluetes que pertanyen a sis estereotips del món de l'espionatge rep al visitant, embolicant-lo ja en un univers de capes i ocultacions. A continuació, a mode de gabinet de curiositats elegant i misteriós, es mostren nombrosos objectes originals en vitrines, procedents l'àmbit de l'espionatge. En este espai, es poden veure des d'una estació de reprografia usada per agents del KGB i del Departament Central d'Espionatge Rus (GRU, en les seues sigles en rus), a minicàmeres automàtiques ocultes de la Guerra Freda. També un receptor automàtic usat per agents de la CIA, monedes amb compartiments secrets per a microfilms del KGB, tres falsos vinils fets amb radiografies que permetien transmetre música i missatges de l'Est a l'Oest, fins a cartells de cinema, càmeres i micros.
L'espionatge té nom de dona: el mite de Mata Hari
El segon àmbit de l'exposició fa parada en les agents secretes en la Primera i Segona Guerra Mundial, tenint en compte els inicis de l'espionatge modern, que coincidixen amb les convulsions històriques de finals del segle XIX. Durant la primera mitat del segle XX, molts dels films d'espies estan basats en fets reals, i té com a personatge principal a una dona que és agent secreta clandestina. L'art de la seducció és fonamental en la concepció de l'espionatge d'aquells anys, i el sexpionaje es va convertir en motor de multitud de narracions cinematogràfiques, en la seua majoria filmades només per homes com femmes fatals.
Per exemple, Mata Hari, condemnada a mort per realitzar presumptament labors d'espionatge a favor de l'enemic alemany durant la Primera Guerra Mundial, i interpretada en la pantalla gran per Greta Gràcia, Jeanne Moreau, Sylvia Kristel o Vahina Giocante; Marlene Dietrich com a agent X27 en Fatalitat, sobre la qual també s'ha dit que hauria espiat als nazis en la vida real. Una altra actriu a destacar en esta secció, com a inventora per la seua aportació a la tecnologia de l'espionatge, és Hedy Lamarr qui, de fet, va inventar un sistema secret de codificació de transmissors precursor del GPS i del Wifi.
Esta secció compta amb quatre fotografies de la famosa ballarina i cortesana neerlandesa, de la qual es projecten part dels seus àlbums personals digitalitzats en una pantalla petita. També s'inclouen polèmics cartells de propaganda de l'exèrcit britànic on insten els homes a desconfiar de les dones atractives per les seues possibles vinculacions amb l'espionatge, i reserva un espai a les figures de cineastes com Alfred Hitchcock i Fritz Lang, els qui van establir les bases del cinema d'espionatge amb protagonistes dones, capaces de conjuminar intriga policíaca i amor.
Tots podem ser espies i tots som espiats
El recorregut culmina amb una reflexió sobre l'actual era de la vigilància, informació i hipermediatització en què el ciutadà espia mostra i denúncia. I si tothom estiguera vigilat? De fet, hui dia, en estes primeres dècades del segle XXI, tothom sembla ser espia: tothom compta amb les ferramentes per a espiar, arreplegar informació, exposar-la, denunciar, vigilar o tendir un parany als sistemes de vigilància de l'Estat. La pràctica s'ha generalitzat i els que espien no són sempre identificables i recognoscibles com a tals.
El nou espia ultracontemporani forma part d'una comunitat de perfil desdibuixat, com ho demostren els documentals Citizenfour, sobre l'informàtic Edward Snowden, i XY Chelsea, sobre l'analista militar transgènere Chelsea Manning. Estes dones, homes, persones transgènere que espien tenen accés als secrets de defensa, però no són espies de professió. La seua arma és revelar secrets servint-se dels mitjans com una cambra de ressò gegant. Per primera vegada en la història de l'espionatge, el sistema general es posa en marxa i les mateixes agències d'informació es veuen sobrepassades o en perill per estos agents secrets d'una nova època: els alertadors.
Activitats paral·leles
L'exposició es complementa amb un catàleg i un proposta d'innovadores activitats durant els mesos en què romandrà la mostra en Caixaforum València perquè tots els públics puguen acostar-se a l'univers de l'espionatge des de diferents perspectives. El tret d'eixida el donarà este dimecres la comissària Alexandra Midal mitjançant una conferència inaugural per a tots els públics, prèvia a la visita a la mostra.
A partir de març tindrà lloc un cicle de conferències sobre la història secreta del segle XX, que arrancarà el 27 de març amb El laboratori de l'espionatge: la Primera Guerra Mundial en l'escenari espanyol; el 3 d'abril arribarà el torn de l'Espionatge antijaponés a la Xina, Birmània i Tailàndia en la Segona Guerra Mundial; el 8 de maig, una conferència sota el títol la Incorporació de les dones al Servici d'Intel·ligència Espanyol: un gran repte professional, i, finalitzarà el 29 de maig amb la xarrada L'espionatge britànic i Franco (1936-1945).
A més, es projectarà una retrospectiva de pel·lícules: Gràcia, l'espia, d'Edmon Roch, el 27 de febrer; Alarma en l'exprés, d'Alfred Hitchcock, el 13 de març; Sota el foc, de Roger Spottiswoode, el 10 d'abril, i La vida dels altres, de Florian Henckel Von Donnersmarck, el 24 d'abril. També en el marc de l'exposició, el centre cultural acollirà tallers i espectacles, concerts i una fuita room familiar, el cicle de projeccions “Xicotets cinèfils” sota el títol “Detectius, espies i fisgones”, així com visites guiades per a diferents públics i edats, algunes amb vermuts i cafés.