L’IVAM inaugura este 20 de novembre una exposició amb una amplitud inèdita, la història d’una generació de pioners que es va rebel·lar contra l’academicisme sorollista i que, a finals dels anys 40 i durant tota la dècada dels 50, obrí un camí inesperat cap a la modernització artística. Atrevir-se a més. València abans de l’art normatiu. 1947-1960 és molt més que una exposició: és una investigació de llarg recorregut —“una faena de dos anys, però que enfonsa les seues arrels en una idea sorgida fa més d’una dècada”, assenyalà Blanca de la Torre— que torna la mirada a un període injustament considerat “terra eixuta”, quan en realitat bullia una intensa vida creativa.
Amb més de 200 obres, moltes d’elles inèdites i rescatades de col·leccions privades valencianes —inclòs un inesperat descobriment d’última hora procedent del Col·legi El Pilar—, la mostra reconstrueix el mapa humà, intel·lectual i estètic d’una generació que decidix, literalment, “atrevir-se a més”. L’exposició podrà visitar-se a l’IVAM fins a l’1 de febrer.
La fractura contra el sorollisme: Grup Z i grup Els 7
Els comissaris Nacho París i Joan Ramon Escrivà insistixen que la història de l’art valencià no pot entendre’s sense estes estudiants agrupats en col·lectius combatius que s’enfrontaren al que París anomenà “l’academicisme absurd d’orientació sorollista” imperant en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles.
En la primera sala, dedicada al Grup Z (1947-1950) i al Grup Els 7 (1949-1954), es mostra la gènesi d’esta contestació: joves que penjaven paper continu en llibreries per improvisar exposicions, que realitzaren fins a vint mostres en tot just tres anys, i que reflexionaven sobre la funció de l’artista en una societat sotmesa. Retrats, autoretrats i una pintura encara figurativa però ja inquieta revelen eixa necessitat urgent de “pensar la funció de l’art” i defensar l’autonomia del creador davant l’academicisme.
La renovació de les arts de l’església
Un dels capítols més sorprenents de l’exposició és la recuperació del paper que va tindre l’art sagrat com a vehicle de modernització en els anys 50. Escrivà subratlla que l’Església, immersa en un “nou esperit de redempció” després de la devastació de les guerres mundials, necessitava adaptar-se als canvis socials i estètics.
Eixe procés cristal·litzà en esglésies com San Francisco d’Assís a Oliva, la parròquia de Sant Nicolau de Bari al Grau de Gandia —amb el seu magnífic mosaic de Nassio Bayarri— o la Mare de Déu del Remei a València, on confluïxen Michavila, Bayarri i Esteve Edo. Espais que revelen una altra modernitat possible: la d’arquitectes i artistes col·laborant sota la premissa de la integració de les arts.
El sacerdot i crític Alfons Roig emergix com una figura clau. “Gran defensor de Kandinsky”, va ser pont entre espiritualitat i avantguarda, un avançat en un temps encara reticent a l’abstracció.
Muralisme, arquitectura de l’oci i els anys del creixement
L’exposició aborda també els anys del canvi urbanístic i econòmic: les inundacions del 49 i del 57, l’impuls del transport, l’arribada del turisme de sol i platja i l’aparició d’hotels racionalistes com el Recatí o el Bayrén, que inauguraren l’arquitectura de l’oci.
Els artistes d’esta generació es bolcaren en el muralisme, reivindicant la idea d’una cultura pública: des dels murals de Manuel Baeza a El Postiguet fins als esbossos de Manolo Gil per a la Universitat Laboral de Tarragona o la intervenció de Jacinta Gil a l’Institut d’Estudis Nord-americans.
Entre l’abstracció i la figuració: el debat maniqueu
La mostra dedica una altra sala a un debat encés de l’època: abstracció versus figuració. “Va ser una separació profundament maniquea”, comenten els comissaris. En un context marcat per la Guerra Freda i per les tensions culturals internacionals, l’abstracció es convertix en símbol de llibertat creadora; la figuració, per a alguns, en una ancoratge necessari al que és humà.
L’exposició mostra com, en realitat, la pràctica artística valenciana va ser molt més híbrida i complexa, plena de continuïtats i no tant de ruptures.
Grup Parpalló: l’impuls definitiu cap a la modernitat
L’última sala està dedicada a la irrupció del Grup Parpalló (1956-1961), considerat per París “l’intent més important de modernització artística a València”. Un col·lectiu heterogeni, amb pintors, escultors, crítics, arquitectes i interioristes, que impulsà l’anomenat art normatiu i consolidà una abstracció analítica, rigorosa i internacional.
Un tancament que, més que final, actuà com un punt de partida: el moment en què la creació valenciana es reconeix part d’un diàleg global.