Anabel Alonso s'enfronta en La mujer rota a un dels treballs més exigents i personals de la seua carrera. Lluny del registre còmic que ha marcat gran part de la seua trajectòria, l'actriu es submergeix en un monòleg de Simone de Beauvoir que no concedix alleujament ni certeses. Només preguntes
Dirigida per Heidi Steinhardt, Alonso encarna a Muriel, una dona que, sola en la nit de Cap d'Any, fa balanç de la seua vida i s'enfronta a la solitud, la culpa i la pèrdua d'identitat. Un text escrit en 1967 que, contra tot pronòstic, seguix incomodant per la seua vigència
Parlem amb l'actriu sobre el procés creatiu, l'actualitat del text i la impossibilitat —o no— de jutjar un personatge tan trencat com humà. L'obra podrà vore's en el Teatre Olympia del 5 al 8 de febrer, i les entrades ja estan disponibles a través de la web oficial del teatre
Com t'has preparat per a fer esta obra? Quant de temps has estat preparant-la junt a Heidi?
Abans de començar els assajos vaig fer sobretot un treball de text, d'estudiar-lo, de desmenussar-lo, de comprendre'l, també amb certes pautes que em donava Heidi. És un text escrit sense punts ni comes i molt repetitiu, amb pensaments en bucle que van i venen constantment. Ha sigut un treball més prompte de dissecció.
Després, una vegada que vam començar els assajos i el vam posar en peu, en posar-li el cos i començar a viure les emocions és quan comences a treballar des d'un altre lloc, més físic i més interior
Parlaves de la vigència del text. Quina part de l'obra et sembla més incòmodament actual?
Té varies coses. Per exemple, ella es queixa de que son primer marit es divorcià i del segon està separada perquè no té diners per a demanar el divorci.
Hi ha moltes dones que no se separen o no es divorcien perquè no tenen independència econòmica o perquè saben que, com l'home té més poder econòmic, es queda en la casa, en el xiquet i en tot.
Eixe, desgraciadament, seguix estant vigent.
També està la qüestió de fer xantatge amb els fills. És lo que li passa a ella: “si te't estàs calladeta vorets a ton fill i si no, no te'l demane tornar a vore”.
En el text apareix el suïcidi d'una filla i es responsabilitza la mare.
Sí, desgraciadament el suïcidi seguix molt vigent. En la funció se li fa responsable a ella. Hi ha un moment en què es diu que, si una xica es mata, la mare és la culpable. Igual no en un titular tan radical, però sí hi ha eixa càrrega de responsabilitat. En el text i en la funció, a Muriel se li fa responsable d'això
Què has aprés tu de Muriel i quina conversa tindries en ella si fóra una persona que diguera hui tot això en la societat actual
Jo li diria que tot eixe que diu ho diu perquè està sola. Si no, no s'atreviria. Tot eixe ho té en el seu cap. Nosaltres ho hem posat en escena i li hem posat veu, però si no, ella s'ho diu a si mateixa. Li diria que tot eixe s'ho diguera a tots eixos fantasmes a qui parla, que els posara davant i s'ho diguera a cadascú. I lo que he aprés és que callar-se i aguantar no et conduïx a res. No fa que et consideren més ni que et vullguen més. Tenim sempre a complaure als demés pensant que així ens vana voler més i que tot anirà millor, i no té perquè.
La mujer rota - © Fotografia de Javier Naval
T'has hagut de protegir per a no jutjar a Muriel o en algun moment t'has identificat en ella
No podria jutjar-la. Intente entendre-la, no jutjar-la. És una funció molt humana. Tot lo que diu partix de la solitud, de la frustració, de lo que li ha tocat viure.
A Muriel se li achaca molta responsabilitat quan ella intenta fer-ho lo millor possible. És un text escrit quan a la dona no se li donava veu. Ara hi ha moltes dones que tenen veu, però no totes. Ella fon una pionera, en les seues contradiccions i en els seus errors.
L'obra no dona respostes. Amb quina sensació creus que se'n va el públic quan ix de la funció
A mi m'agrada pensar que quan isquen del teatre i es prenguen el seu cafè o la seua canya seguiran parlant de coses que els han tocat: de la relació amb la mare, ja siguen hòmens o dones, d'una ruptura, de quan barallaren per la custòdia d'un xiquet o d'una xiqueta. A les dones ens toca més, perquè la qüestió familiar ens toca més, però als hòmens també.
I després està el fet teatral en si: en una època de pantalles de distintes grandàries, apostar per deixar la pantalla durant 80 minuts, ficar-te en un lloc així, s'apaga la llum i compartixes amb un munt de desconeguts una experiència. Vore en viu i en directe com una actriu es desgarra, plora, riu… compartir això, jo crec que té molt de valor.