Davant del saqueig patit per les nostres institucions necessitem més i millor democràcia; enfront de la corrupció enfront de la desigualtat, més i millor democràcia; democràcia política, si; però també democràcia econòmica i democràcia cultural. Necessitem mesures que revertisquen la bretxa creixent entre els qui ho tenen tot i els qui es veuen abocats a la precarietat; necessitem fiscalitat progressiva, necessitem un finançament just vinculat a la nostra població. Però també necessitem una política cultural a llarg termini, que ha de convertir-se en una eina decisiva per a revertir el descrèdit institucional, per a crear canals de participació, espais de vertebració comunitaris, camins d'anada i volta entre el col·lectiu, el divers, l'individual, l'identitari.
No és qüestió de mesos restituir dècades d'abusos del poder, un estil de fer política impregnat de corrupció, que té al nepotisme i al tràfic d'influència com a carta de presentació. Però com revertir el descrèdit? Com aixafar l'infame, que deia Voltaire? Com recuperar l'energia cultural que ens retorne l'autoestima col·lectiva, l'energia que ens dote de més i millor democràcia? Com recuperar el llegat i la memòria d'autors –com Blasco Ibañez i Miguel Hernández--que van viure l'ostracisme d'unes elits enemigues dels elementals principis democràtics?
Fa uns dies, la Fundació Observatori de la Cultura, va fer públic el seu informe sobre la cultura a Espanya en 2016. Des de l'observatori analitzen tendències, identifiquen manques i assenyalen oportunitats d'actuació. Marquen un mapa de situació útil per a començar entendre el que està ocorrent. Han explicat enguany amb 361 persones expertes que han contestat a un ampli qüestionari. Solament l'IVAM apareix en el rànquing del millor de tot el territori espanyol, i ho fa en el 27 lloc en un llistat de fins a 55 institucions i activitats culturals, 49 de les quals es concentren a Madrid, Catalunya, Andalusia i el País Basc.
Respecte a qualitat i innovació la Comunitat Valenciana apareix en cinqué lloc després de Madrid, Catalunya, País Basc i Andalusia. També ací caminem descol·locats en aquest barem; descol·locats i a la cua. Em detinc en el rànquing establit per a la Comunitat Valenciana. Entre les institucions culturals que destaquen, les cal s'han col·locat en el llistat malgrat els seus pressupostos irrisoris, dues d'elles són alacantines, municipals, per a més senyals: el Museu d'Art Contemporani d'Alacant, MACA i el Teatre Principal. Ambdues institucions sobreviuen amb un mínim pressupost. Llavors, com ho han aconseguit? Amb enginy, amb amor a l'art i per amor a l'art, amb moltes hores dedicació, bevent en les noves propostes, amanint la intel·ligència i la creativitat amb participació, suplint –en la mesura del possible-- la falta de fons amb l'espurna de la tenacitat pel treball ben fet. Però l'èxit no pot estar només en mans dels miracles laics que realitzen gestors professionals de cap a peus.
Cal preguntar-se Com seria si comptaren amb un finançament adequat? Què ocorreria si el Consell aconseguira posar la cultura en el centre de la seua oferta ciutadana, turística i d'oci? Com seria si la política cultural disposara d'un finançament adequat i d'una estratègia capaç de reactivar els públics, la participació, la creació?
Les institucions culturals han de comptar amb la màxima protecció per a garantir el seu òptim funcionament, el suport adequat a artistes, creadors i gestors. I de l'obstinació dels qui des d'institucions culturals públiques o iniciatives privades ofereixen festivals, mostres d'art, generen participació i nous públics, nous creadors.
Després de vint anys de govern de la rància dreta valenciana, el panorama cultural està mig viu. Pense, per exemple, en la greu ferida a l'estructura cultural que va significar la ruïna i desaparició de la CAM poble per poble, amb aules de cultura dinamitzadores, d'activitats, debats, mostres de cinema, exposicions, seminaris, conferències, concerts. Pense en els llegats –els d'Azorín, de Arniches, de Gabriel Miró, etc—que ara travessen una letargia inadmissible, doncs la Fundació Caja Mediterráneo té com a patrona a la Generalitat i hauria d'estar reclamant resultats, engegant projectes. Pense en les biblioteques ara desateses, pense en els museus, com el de la casa modernista de Novelda o el Museu Azorín de Monòver. Pense en les biblioteques, en les nou biblioteques que van anar de la CAM i que ara dormiten o directament dormen mentre s'extingeix el que queda del patrimoni i del pressupost d'una institució posada en peus amb els diners de tots. Pense que falten recursos, si, però que també falta mirar en el que hi ha per a impedir la seua desaparició després del desastre. Un desastre que té responsables amb noms i cognoms, que van convertir el patrimoni comú en una ruïna passant per les seues butxaques.
Pense en la xarxa de biblioteques valencianes, que haurien de ser la base d'una política elemental de trobada, de dinamització i reactivació cultural, agents capaços de ser en cada poble, en cada barri la veu i la paraula del poeta d'Oriola i de l'escriptor republicà i universal –Blasco Ibañez-- que va explicar en els seus llibres la crònica del seu temps els aniversaris del qual se celebren aquest 2017; pense en la federació d'associacions musicals, com la xarxa associativa més forta i intergeneracional de creadors, músics del nostre territori. Pense en iniciatives com la col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació CAM que ha aconseguit eixir de la letargia gràcies al fet que va ser dipositada en el MACA i que el Consorci de Museus ha aconseguit exposar-la en el Centre del Carmen, a València, per a gaudi de tots.
L'informe de l'Observatori de la Cultura assenyala també en les seues conclusions allò que falta: Més activitats culturals, amb més qualitat i innovació i més internacionals. Més música, més teatre i més art. Assenyalen també, més planificació a llarg termini, més suport a la cultura i major dotació pressupostària. No és senzill canviar de rumb; posar en peus una nova política cultural portarà temps, la nova Ràdio Televisió Valenciana ajudarà en el propòsit. Però necessitem anar més enllà del que s'està fent i més al fons. Pensar en el que ja tenim i dotar-ho de recursos, de projectes, en les grans ciutats i en les zones més aïllades. Perquè la nostra democràcia depén en bona mesura que siguem capaces d'alimentar, de gestionar aqueixa estreta xarxa que ja està en marxa, que compta amb professionals capaços de multiplicar amb els seus projectes la projecció del que som. Depén que la cultura siga eina contra la desigualtat. Per amor a l'art, sí. I per amor a la democràcia.