Les que ens hem dedicat a investigar i denunciar la corrupció ho fem perquè ens sembla necessari creure que vivim en un Estat de Dret. Però açò només és possible si existeix una separació real dels poders de l'Estat, el Legislatiu, l'Executiu i el Judicial.
No obstant això, que el Poder Judicial no és independent en la seua elecció del poder polític ha sigut una qüestió claríssima des de la transició. Per a començar, el Fiscal General de l'Estat és triat directament pel Govern, els 12 membres del Tribunal Constitucional són triats 4 pel Congrés dels Diputats, 4 pel Senat, 2 pel Consell General del Poder Judicial i 2 pel Govern, al seu torn en el CGPJ 20 dels seus 21 membres són triats la meitat pel Congrés i l'altra meitat pel Senat i també tenen determinada incidència en l'elecció dels diferents Tribunals Superiors de Justícia de les CC.AA. Fins ací la informació no és nova.
El realment preocupant, més enllà de la dependència en l'elecció, és la dependència en les decisions i encara que els dubtes en nombrosos fets són presumptament més que evidents, els últims esdeveniments en la Fiscalia General de l'Estat s'escapen a tot el mínimament acceptable en un sistema democràtic de Dret.
La Fiscalia anticorrupció ha de ser una eina imprescindible per a portar davant la Justícia tant a tots aquells que utilitzen els seus càrrecs públics per a espoliar les arques públiques en benefici propi, com als seus cooperadors necessaris. En els últims anys els casos de corrupció han sigut nombrosos i membres rellevants d'importants institucions (i de grans empreses) han sigut imputats, jutjats i condemnats per diversos delictes contra l'administració pública.
Aquesta setmana hem assistit a l'anunci per part del Fiscal General de l'Estat, José Manuel Maça, de la dimissió de Fiscal Cap Anticorrupció Manuel Moix. Que s'haguera triat com a Fiscal Anticorrupció a un Fiscal amb cap experiència a perseguir corrupció ja deia molt de la intencionalitat amb la qual se li triava. Les notícies sobre l'exercici del seu càrrec no es van fer esperar: en poc més de tres mesos va intentar frenar el registre del domicili d'Ignacio González i va imposar que se li retirara el delicte d'organització criminal, va voler rellevar als fiscals de les presumptes comissions del 3% cobrades a empresari per CDC i va investigar als fiscals del Cas Pujol. No hi ha dubte que els que ho volien en el lloc sabien que anava a fer bé el seu treball, que per descomptat dista molt de perseguir corruptes.
Però la seua dimissió no s'ha produït per cap dels fets abans narrats, que ja de per si mateix cadascun aïlladament ens podria fer sospitar de la connivència amb els corruptes; finalment s'ha produït per ocultar que posseïa el 25% d'una empresa panamenya. Malgrat no haver aparegut en els Panama Papers, el tema ja s'estava fent massa evident fins i tot per a ells, que ja és difícil.
Però no ens equivoquem, aquest senyor no va precisament a la seua casa. Es va al Tribunal Suprem, ni més ni menys, a seguir exercint la seua funció sota els principis de "legalitat" i "imparcialitat" propis del seu lloc, com ja ho va fer en 2009 des de la fiscalia de Madrid quan va arxivar una denúncia per l'adjudicació del camp de golf en Chamberí a Pablo González per part del seu germà.
A més, d'ací a poc temps sabrem a qui col·loquen en el lloc, tot fa preveure que algú amb característiques semblants a les del seu predecessor.
Els fets qüestionen més que sobradament l'existència de l'Estat de Dret i ens deixen sense cap confiança en les estructures responsables de la recerca de les nombroses trames de corrupció, i per tant, aquelles persones que la per