Vicent Miquel Carceller va nàixer a València, l’any 1890. Va ser periodista, empresari i promotor de teatre. Destaca pel seu caràcter satíric i les seues publicacions crítiques amb l’Església i les autoritats polítiques, que el van condemnar a mort: va ser afusellat a Paterna l’any 1940, junt amb un dels seus vinyetistes i gran amic Carlos Gómez Carrera ‘Bluff’. Des d’aquell moment fins a 1990 va estar oblidat. Va ser el professor Antonio Laguna qui el va descobrir de casualitat a l’hemeroteca valenciana, i arran d’aquesta troballa i la posterior investigació que va dur a terme, s’ha anat coneixent a poc a poc la increïble història d’aquest pioner valencià, que va arribar a totes les parts d’Espanya amb les seues publicacions.
Ricardo Macián (València, 1963) ha dirigit i guionitzat el documental ‘Carceller. El hombre que murió dos veces’, que conta a través de la investigació i la documentació, però també des d’un vessant emocional, com va ser la trajectòria d’aquest valencià que va desaparéixer i que ha ressuscitat quasi de casualitat. Amb testimonis d’experts, fonts bibliogràfiques de les seues revistes (entre les quals destaquen ‘La Traca’, ‘La Chala’, ‘El Fallero’, ‘Nostre Teatre’, entre moltes altres) i testimonis familiars, el documental de 100 minuts ens endinsa en la València de l’època i en la ment d’un home massa agressiu per a alguns, però que representa un moment d’alliberació de la classe popular, truncat per la guerra i els quaranta anys de dictadura.
Com i d’on va sorgir la idea de fer aquest documental?
Jo estava fent un documental sobre Ortifus, el periodista gràfic del ‘Levante’ i em vaig assabentar que Carceller havia sigut afusellat en 1940 en el mur de Paterna. Aleshores vaig decidir incorporar aquesta informació al documental que estava fent, només van ser uns 10 segons, però em vaig apuntar el tema per investigar. Dos o tres mesos més tard em va cridar el productor Nacho Navarro i em va oferir dirigir un documental sobre Carceller, aleshores evidentment vaig acceptar, perquè ja el tenia en la recambra. Era 2015 i Antonio Laguna presentava la seua biografia (la de Carceller), aleshores a partir d’ací vam començar a plantejar un documental basat en la seua investigació. Durant sis anys vam continuar investigant i a poc a poc van anar sorgint més personatges i més informació. Vam anar fent una tasca de recerca que ens va donar com a resultat un documental coral, que conté aquesta informació que hem anat embastant, i en el qual es plantegen tres trames: la mateixa investigació, la història de Carceller i la faceta emocional.
Des del principi teníem clar que volíem contar també el rerefons de la història. Al final, la vida de Carceller es pot relatar en mitja hora, però nosaltres volíem més. Per això vam estar sis anys recopilant documentació i buscant personatges que aportaren més a les trames. Volíem un documental diferent. Normalment, quan diem a la gent que van a veure un documental de 100 minuts sobre memòria històrica, arriba amb una perspectiva més clàssica. Nosaltres oferim una trama molt més elaborada.
Us va ser fàcil trobar les publicacions de Carceller?
Per a nosaltres ha sigut més fàcil que per als investigadors, perquè nosaltres arribem quan Rafa Solaz, Antonio Laguna i Enric Nogués tenen ja les revistes en la seua col·lecció, i a Sant Miquel dels Reis també. Lamberto Ortiz tenia també molta informació sobre dibuixants de la Segona República. Sí que és veritat que han aparegut més revistes, especialment ara que s’ha estrenat el documental, m’he assabentat que inclús han pujat de preu (riu). Hi ha un poc més d’informació, un poc més de demanda.
Per què ‘El hombre que murió dos veces’?
Perquè a Carceller l’afusellen el 1940, però torna a morir tota la seua memòria fins que Antonio Laguna en 1990 va trobar un article de 1933 que parlava d’ell a l’hemeroteca de València. Per tant, va morir dues vegades, ell físicament quan va ser afusellat, i també quan la seua obra queda relegada a l’oblit.
Al documental parlen tres persones claus en la història: Olivia Gómez, la filla de ‘Bluff’ (un dels vinyetistes més importants de ‘La Traca’); Tina Rabanal, la neta de Carceller, i Alejandra Soler. Va ser senzill contactar amb elles?
A Tina sí, perquè ja Antonio Laguna havia contactat amb ella. Les primeres entrevistes de documentació van ser amb ella, a Sant Miquel dels Reis. A Olivia la vam trobar mitjançant Lamberto (Ortiz) i amb ella va ser un poc més difícil. Primer perquè ella estava prou desubicada, viu a Hawaii i ella no sabia ben bé què volíem fer, ni tenia molta informació de son pare. No era desconfiança, però una telefonada des d’Espanya no et dona molta informació. Quan vam parlar amb ella en persona, sí que s’ha bolcat totalment en el documental. A Alejandra la vaig descobrir de casualitat, i quan li vaig fer la primera entrevista, ràpidament vaig veure que donaria molt de joc al documental.
Alejandra va ser un punt molt important per a nosaltres, parlar amb ella era com tornar al passat. Quan Carceller va ser afusellat, ella ja era activista política i universitària. Ens va contar la història de Carceller quan Carceller estava viu i vaig pensar que si presentava a Alejandra i a Tina podria eixir una cosa molt interessant, i així va ser. La veritat és que li dona cos al documental, representa la llibertat d’expressió i els drets humans, que era pel que es lluitava en aquell moment, i són dos conceptes que també volem transmetre en el documental.
Les conseqüències dramàtiques de la història de Carceller estan damunt de la taula gràcies a aquestes tres dones.
On diries que radica la importància de Carceller?
La importància de Carceller radica, no només en un punt, ell representa el moment de l’alliberació de la classe de popular, el canvi de les perspectives de la premsa a escala internacional. La premsa fins a aquell moment estava associada a les classes altes, afegida a subscripcions, i és ací quan la classe popular comença a tindre veu. I ell s’adona que ells també tenen dret a la informació i a parlar, per tant, els dona veu.
En l’àmbit empresarial, no sé què haguera sigut de València amb un empresari com Carceller, que va ser el primer empresari a escala nacional de tirades de revistes setmanals. Jo supose que València seria una altra. Empresarialment, culturalment i periodísticament. Va tindre molta importància, i aquesta li va dur a la mort. No només pel que deia, que també, sinó també per la seua ideologia. Era republicà i anava en contra dels principis franquistes. Haguera sigut massa important per a eliminar-lo més tard. El mataren perquè era el símbol del seu perill.
Molt poca gent coneix a Vicent Miquel Carceller. Creus que s’hauria d’introduir a les escoles o al batxiller?
Evidentment sí. Sí que és de veres que el contingut de les seues revistes era sicalíptic, molt atrevit. És un contingut que cal analitzar en el seu context. Per tant, no sé si a les escoles, però al batxiller per descomptat.
A més, Carceller fa de la seua revista cultura popular. Hi ha paraules, expressions o personatges que venen d’ell, com es conta en el documental. Per exemple ‘el Pardalero’, ‘la Nàsia’ o ‘el Nano’. Quan vas per Espanya i dius ‘nano’, de seguida la gent s’adona que eres de València. Tot açò ve de Vicent Miquel Carceller.
Més enllà de la seua ideologia política, va crear cultura popular, molta de la qual no coneguem, tanmateix tota ella forma part de la nostra història. Carceller era un personatge que veia el món d’una altra manera, i açò era molt perillós.
El documental, a més de contenir fets històrics i testimonis de fonts expertes i familiars, conté una part molt interessant de dramatització d’alguns moments de la vida de Carceller. Com se us va ocórrer?
Pràcticament, no hi ha informació visual de Carceller, ell era enemic de les fotografies. A banda es va destruir tota la seua informació gràfica, de les revistes i familiar. Per tant, mitjançant les peces de teatre hem visibilitzat a Carceller, volíem que el públic poguera veure’l d’una manera més emocional, la seua faceta més humana, per poder fer-se la seua imatge mental de Carceller.
Era al mateix temps molt perillós, perquè ens arriscàvem a què quedara mal si intentàvem falsejar. Per això vam deixar clar que era una obra de teatre, de fet el documental comença al teatre. Com diu Manuel Molins (dramaturg que dirigeix la dramatització) en el documental, nosaltres tampoc preteníem fer una recreació exacta, perquè no sabem exactament tots els punts que marquen la història de Carceller, però sí que tenim una sèrie de moments que foren fonamentals. Per exemple, sabíem que va començar als 19 anys, que va trobar els diners (no sabem d’on) per a comprar ‘La Traca’ amb Calpe de Sabino, entre altres.
Hi ha molta informació en les seues revistes, perquè ell parlava d’ell mateix i de tot allò que li passava. Indagant en les revistes podem conéixer la trajectòria professional i també personal de Carceller, quan va morir el seu primer fill i la seua primera dona, per exemple.
Malgrat la gran recerca que heu dut a terme durant sis anys, encara queden moltes incògnites sobre Carceller. Si pogueres, què li preguntaries?
Una de les preguntes és, per què es va quedar. No perquè no se’n va anar, sinó per què es va quedar. La seua resposta podria ser la clau a moltes incògnites. Era una persona molt decidida, amb les idees molt clares. Les seues possessions, ja no materials només, més aviat el seu estatus, l’aconsegueix després de trenta anys de treball intens. Jo crec que ací estaria la clau, ja que ell sabia que del seu treball depenia el seu estatus i el canvi. Una altra pregunta que li faria: per què volia canviar les coses. Aquestes dues preguntes resoldrien molts dubtes.
Les publicacions eren molt agressives. Carceller no era crític, anava més enllà. Creus que es passava o era just el que necessitava la població?
Sempre cal analitzar tot en el seu context. En aquell moment, jo no sé si hi hauria molta gent anticlerical, però si hi havia molta gent oprimida, i quan una persona sofreix opressió, és igual des d’on provinga, necessita alliberar-se. Carceller alliberava a la gent amb les seues publicacions, veia que la gent volia ‘traca’, i els donava ‘traca’.
Tina, la neta de Carceller, li va fer la mateixa pregunta a Alejandra. Ella li va contestar que en aquell moment era ‘o tu, o jo’, no hi ha terme mitjà. La gent necessitava anar a la contra, i Carceller ho sabia. Si ell era dur amb els seus dibuixos, els altres eren durs, i no amb dibuixos.
Per tant, des de la nostra perspectiva de 2022, sí, era dur. Des de la seua perspectiva dels anys 30, era blanet, perquè els altres anaven un pas més enllà.
A més pense que hi ha una manca d’informació, especialment en la gent més jove. Alejandra, que em considerava jove a mi, em va dir ‘por favor, no nos olvidéis. Lo hemos dado todo’. Hem de recordar, hem d’estudiar el passat i la lluita dels nostres avantpassats, com Alejandra, Vicent Miquel Carceller i Bluff, que es van sacrificar perquè nosaltres puguem gaudir de la llibertat que tenim hui dia.
Si hagueres de descriure a Carceller amb tres paraules, quines escolliries?
Emprenedor, republicà i transgressor.
Al documental apareix la figura del "Nano". Per què era tan important per a Carceller i com és que no el té Tina o algun familiar seu?
Per a mi, el Nano és un paral·lelisme de la història de Carceller, està oblidat. Primer en una fossa, i després a un nínxol. I estan esperant els dos que algú els preste atenció. Aquesta és la simbologia que volem transmetre dins del documental.
En l’àmbit pràctic, el Nano està a La Canyada, en la casa és d’un americà que viu a Nova York i s’ha mantingut al marge de tot, és difícil parlar amb ell. No sabem si pensa que el Nano té molt de valor, però el seu valor és principalment històric i sentimental. Té una història que cal recuperar.
El Nano el va comprar Carceller i el va dur a La Canyada, al xalet on ell residia, amb banda de música inclosa. Fa una inauguració i la gent anava a La Canyada a fer el ritual tradicional, perquè es deia que totes les xiques que posaren el dit en el cul al Nano trobarien nóvio. Quan afusellen Carceller, la seua dona esfondra el xalet i porta el Nano a la seua nova residència, que és on es troba actualment. Finalment, es posa en venda i el compra aquest home americà de qui parlàvem. Així que ací continua el Nano, és l’oblit.
El documental es va poder veure als cinemes Lys durant una temporada en novembre. Es podrà tornar a veure a algun cinema?
Almenys a València, supose que no. A Madrid i a Barcelona s’ha d’estrenar. El que anem a fer és que tinga un recorregut en el circuit B, que per a mi és el circuit A: universitats i institucions. El 29 de gener es projectarà en commemoració de l’aniversari de la llibreria Railowsky. Esperem que també ajuntaments de la comunitat demanen la projecció, també per la possibilitat del pos-col·loqui que presenta, dona molt de què parlar. Supose que també es podrà veure a plataformes i a televisió, À Punt té els drets, per tant, també farà emissió del documental.