"L'Enginyós Hidalgo El Quixot de la Manxa" ha inspirat milers i milers d'obres de tot tipus dónes que va ser publicat a principis del segle XVI. Tal qual com tampoc va pensar que la seua novel·la seria la millor de la llengua espanyola, Cervantes mai va imaginar que la seua obra, i sobretot el seu llegendari personatge, seria el nucli de produccions teatrals, música i pintura, entre moltes manifestacions de l'art.
Amb la seua bogeria, valentia i eixa obsessió per viure una vida "cavalleresca", El Quixot, eixe Cavaller de la Trista Figura, és actualment un dels personatges ficticis més reconeguts del món sencer. No per gens existeixen samarretes, monuments i fins a noms de bars amb el seu nom. Espanya sona en el món gràcies a la seua existència.
Però l'espigolat heroi no estava sol. Al costat del seu fidel escuder Sancho Panza i el seu cavall Rocinante, i per què no, eixa bella Dulcinea que constituïa el motor de totes les seues accions, el Quixot avançava per terres de la Península coneixent a personatges en tots els llocs on passava. El barber Maese Nicolás, el capellà Pedro Pérez, Maritornes... I punts inoblidables.
La baralla de cartes del QuixotA més de l'antiga edició impresa a Brussel·els (1611) i els exemplars en una vintena d'idiomes amb dibuixos, gravats, làmines i tipografies sobre el Quixot, la Biblioteca Valenciana té en la seua poder més de 4000 documents i il·lustracions de l'obra que ajuntes conformen una col·lecció important, impulsada per vegada primera gràcies al cervantista valencià Francesc Martínez i Martínez.
La setmana passada, i amb motiu del quart centenari de la mort de l'autor, s'han utilitzat estos testimoniatges per a donar vida a una altra manifestació de l'art i també del joc: una baralla del Quixot.
Cada pal de la baralla té representacions d'edicions diferents del Quixot, entre el segle XVII i XIX. Els basts estan compostos per una cuidada selecció de peces bibliogràfiques, així com els espases tenen dibuixos de José del Castillo i Antonio Carnisser, els copes de Apel·els Mestres i els ors de Gustave Dorè, estos dos últims artistes catalans de la dècada de 1870.
L'as de basts, per exemple, és una reproducció d'una edició de 1605, l'any en què es va publicar la primera part, una portada de Pérez Patrici Mey. Al mateix temps, al revers de cadascun dels pals hi ha logos que recorden l'art de l'època i l'estètica mateixa de l'obra. Una baralla amb aportació de molts seleccionat per Miguel C. Muñoz, digitalitzada per María Jesús Blanc i realitzada per Irma Marco.
Lloc web: www.societatbibliograficavalenciana.es